Lake Tahoe, CA

Ja apunt de marxat pengem unes fotos de Lake Tahoe, a on vam passar uns dies abans de venir a Santa Cruz, destino final per volar cap a casa. Allà vam conèixer al  Dylan i a la Cyntia,amb qui vam connectar de seguida,  ens vam acollir a casa seva a on vam estar com a reis, menjant delicatessens (ella és d'origen xinés i cuina de luxe), escalant alguna estona i parlant de tot una mica, com ja ens ha passat més d'un cop un encontre  casual i un intercanvi de paraules ens porta passar uns dies a casa d'algú que ens tracta com si fossim amics de tota la vida.

Aquests dies, sense proposar-nos estem tancant el cercle, ja que visitem llocs a on vam estar quan vam arribar, tornem a ser a Santa Cruz,  a casa el Paul, la Sun i l'Elias, com a casa. Ahir vam fer un sopar de sushi per llepar-se els dits, i avui per esmorzar hem anat a menjar les últimes hamburgueses de la nostra estància, per gastar un regal que ens va fer la Brenda en forma de tiquets. Cal dir que eren delicioses i que en el nostre burger ranking ocupen un lloc destacat.

Això s'acaba.................... però ja pensem a veure quan podrem tornar, bé per treuren's un parell d'espines que portem clavades en forma de trekking o de sector de climbing a Southern Utah o per gaudir de la vida relaxada a la costa de Califòrnia.

Més fotos a http://picasaweb.google.com/Tatiana.Soler/LakeTahoeCA#

La costa del nord oest

És inevitable sentir que el temps es va escurçant i que cal avançar a pas de gegant cap al sud. El destí final és l'origen de l'aventura, Santa Cruz. De camí creuem l'estat de Washington, tant ràpid que prometem tornar-hi per fer-li una visita com es mereix. Només fem una parada a Seattle per veure el mercat del peix on en algunes parades es munta un show entre paradistes i clients, cançons, crits de mariners, llançament de peixos fent piruetes i tot tipus de gràcies que fan disparar els flaixos dels turistes, inclosos el nostre.

A Oregon disminuim el ritme i aprofitem per fer alguna parada en boscos de Redwoods i passejar per les llargues platges del Pacífic. El clima ens acompanya i per sort no tenim la boira pel que és coneguda aquesta costa, ara bé, l'aigua està gelada! de fet no hi ha ni un ànima que hi posi el peu. La gent disfruta de la platja fent volar estels o passejant però no veus a ningú estirat a la sorra. Alguns, pocs, fan surf però la temporada bona és realment a l'hivern.

Acampem a 50m de l'oceà i per la nit sembla que les onades se't vulguin menjar. Més enllà del trencar de les ones el silenci és absolut. Pel matí anem seguint la costa cap al sud i els ulls cap a l'oceà a la recerca de balenes. No és fins al vespre que tenim sort i podem divisar la cua d'una balena fent piruetes. Uaaaaaaaaaaahhhhhhhh

Seguim cap al sud i desprès de passar un control de fruites i verdues entrem a Califòrnia. Estan tant paranoics amb el tema de les plagues que no deixen que entris cap tipus de fruita o verdura a Califòrnia, encara que vinguis d'un estat dels USA!!!!

La costa de Califòrnia és molt més abrupte que la d'Oregon i és fàcil trobar petites cales envoltades d' illots. Nosaltres, com no,trobem uns boulders a la platja i ens comencem a enfilar com a micos. Buscant nous boulders acabem en platges desèrtiques on els únics testimonis són els pelicans i els cormorans. 

Visitem el Redwood National Park on es poden veure els arbres més alts del món. No són els més amples (ho són les sequoies) però tenen un troc on hi caben 10 tatis i 10 joans si els posem en plan anxoves de l'Escala. Els boscos són impressionants i si t'hi endinses t'impregnes d'olors de fusta, humitat i verdor. Mmmmmmm

Trobar un lloc per acampar a Califòrnia és un malson. No hi ha carreteres secundàries on et puguis buscar un forat per dormir. Només hi ha State Parks (que està molt bé perquè han evitat que la costa es convertís en un Benidorm) però que apliquen tarifes tant per aparcar ($7!) com per acampar ($25!!). Potser us semblarà econòmic però desprès d'estar tants mesos sense pagar per allotjar-nos o pagar $10 com a molt  ens semblava caríssim!

Posats a tirar la casa per la finestra vam acabar en un restaurant petit com una habitació on només hi havia 6 taules. Dues persones hi treballaven, un cambrer mexicà i una chef tailandesa vestida en plan naïve i amb la cara maquillada de blanc i els ulls empastifats de maquillatge blanc i pestanyes postises. La carta era extensa com la de les "7 portes" i els plats eren 5 estrelles. Ara, el millor va ser el tracte, cerimonial com si es fossim rei i reina. Vam riure com mai.

Una parada obligada i desitjada va ser San Francisco. El color de Mission, la vitalitat de Castro, la varietat de Chinatown, el Moma,  el Japan center, el barri italià, les extenuants pujades... fan de San Francisco una ciutat única amb moltes personalitats. Us deixem algunes fotos per a que us en feu una idea.  Això sí deixarem dues dades inquietants... En tot el nostre viatge per Utah, Colorado, Wyoming, Montana, Washington i Oregon, només hem vist 1o 2 persones negres. L'altre dada és: adivineu on vam veure les primeres persones negres a San Francisco... va ser al 6th street, una mena de carrer Robadors. Passar de la vida oudoor a la de gran ciutat és impactant, només esperem que tornar a Barcelona no ho sigui tant!

Ens ha fascinat passejar per l'heterogènia San Francisco, llàstima no tenir més dies! el temps s'acaba!!!

Més fotos a: 

http://picasaweb.google.com/Tatiana.Soler/NorthWestCoast#

Squamish i Vancouver, BC

Deixar els Bowron Lakes i aterrar a Squamish va ser un shock. Els 10.000 habitants d'Squamish, els grans supermercats, la monstruosa autovia i el sorollos tren de mercaderies ens van fer tornar a la civilització. Per sort la pots perdre de vista endintsan-te pels boscos de pins on t'esperen boulders majestuosos. Un laberint de senders recorre un bosc que des de fora sembla petit però un cop ets dins sembla que estigui encantat, els boulders apareixen com bolets.

El bosc i els llacs ens van servir de refugi per soportar la intensa calor. Escalar a 30 graus és senzillament impossible. De fet, en aquesta zona de Canadà quan el termòmetre supera els 27 graus durant tres dies seguits es posa en marxa l'alarma sanitària i dels serveis d'emergència.
Malgrat la calor vam aconseguir escalar buscant l'ombra i acabar el dia banyant-nos en un llac.
Un dels llocs més coneguts a Squamish per escalar és The Chief. Allà vam fer una via de 6 llargs que ens va tenir més de 5 hores a la paret. Aquí us deixem un video per a que us en feu una idea...

Squamish from tatiana soler pastor on Vimeo.

Squamish és només a una hora de Vancouver i vam aprofitar per visitar a uns amics que haviem conegut a Utah. Vancouver és una ciutat de contrasts. El downtown és ple d'edificis moderns que constrasten amb cases que estan a punt de caure. Caminant per la ciutat es respira el mateix efecte que vam viure a la Barcelona pre-olímpica: obres per tot arreu, construcció salvatge i movilització ciutadana en contra de la pujada d'impostos, de nous sistemes de pagament per aparcar al carrer (us sona?), de pujades de preus dels transports públics, vaja, com a casa.
La part del centre més destartalada és la seu dels que tenen menys recursos, homeless , drogadictes, prostitutes... i també abunden edificis que lloguen habitacions que mai imaginaries que poden estar a una ciutat de renom com Vancouver.

Els nostres amics ens van deixar unes bicis i vam recorrer el front marí ple de platges i parcs on els locals van a fer barbacoes o a jugar al cricket. Hi ha carrils bici per tot arreu i desplaçar-se en bici t'ofereix una visió més dinàmica de la ciutat. 

Això ens va permetre recorrer la ciutat al nostre ritme visitant el museu d'antropologia on expliquen les costums dels pobles originaris, veure Chinatown on ens va fer gràcia un cartell que hi havia a la porta d'una botiga: We speak English. I és que de fet, molts dels xinesos que viuen a Chinatown no parlen anglès!

Les petites botigues de Chinatown venen productes que no tenim ni idea de com cuinar ni sabem què son. I si no, mireu la foto... 

Nosaltres, per si de cas, vam aprofitar els dies a Vancouver per menjar coses més conegudes, com ara uns noddles estil indonesi i també sushi, a molt bon preu i amb una oferta aclaparadora.

La calor ens va portar a fer una guerra d'aigua amb els veïns dels nostres amics amb qui també vam anar a una festa d'aniversari que va ser una immersió cultural al 100%. 

Vam menjar salmó a la barbacoa. Un salmó de 15kg que havia pescat el mateix homenatjat i no és el més gran que ha pescat! Música en directe, parlaments i menjar deliciós van ser el nostre comiat de Vancouver, llestos per tornar als Estats Units i començar el viatge de tornada.

Més fotos a:

http://picasaweb.google.com/Tatiana.Soler/SquamishIVancouverBC#

Bowron Lakes, BC

Fa mesos vam reservar l'acces als Bowron Lakes per fer un circuit en canoa. Els Bowron Lakes son un conjunt de 10 llacs on la gent normalment hi fa un circuit que dura uns 8 dies.
Nosaltres, com a novatos que som del tema de la canoa vam decidir nomes fer la meitat del circuit que arriba fins les Cariboo Falls, unes catarates impressionants.













Tres consells donariem als que vulguin fer aquesta increible excursio:
1. Saber els minims de com portar una canoa. (evitareu avancar fent SSSSS com nosaltres vam fer... semblavem dos borratxos de les Rambles amb rems a les mans).
2. Portar litres d'antimosquit. Imprescindible! Va ser per culpa del milio de mosquits que ens van atacar que vam haver de fer una retirada abans d hora.
3. Fer el circuit carregat de paciencia. Anar en canoa durant 5 hores al dia i sense tenir/ne ni idea pot portar a situacions limit amb el teu acompanyant de canoa.

Ara be, tots els petits inconvenients s'obliden quan sents que ets en un espai unic. Li donarem la rao al tiet Joan, sempre es una refrencia a la hora de viatjar, que diu que a Canada hi ha una serie de parcs provincials que valen molt la pena. Aquest nomes deixa accedir a 46 persones al dia en un total de 162 km acuatics. Aixo vol dir que gaire be sempre estas sol amb la canoa i els ants (alces) que et vas trobant pel cami. (foto)

Per la nit acampes a la vora del llac i pots fer foc (els del parc et donen la llenya i tu has de portar una destral per fer de Robinson Crusoe per una estona). Quan el sol se'n va apareixen els cants dels loonies, els anecs insignia de la moneda d un dollar canadenc. Es un cant que ressona clar i fort i et transporta a un clima mes tropical. Ja de nit el silenci es fa present i nomes si tens sort sentiras un ant caminant per la vora del llac menjant algues verdes.













L'ant (alce) es un animal estrambotic. Es el tot terreny dels animals. Es capac d aguntar hiverns gelids menjant fusta i liquens dels arbres, caminar per la neu com si res i passar els estius pastant a la vora dels llacs on pot arribar a summergir/se fins a 6 metres per deleitar/se menjant algues.


Te una cara d'empanat com si aquestes algues tinguessin efectes secundaris i camina amb molta gracia pel fang gracies a una doble articulacio que te a les potes. De fet les potes tambe son la seva arma defensiva. Pot donar una coSSa que pot foragitar als pocs predadors que te com ara el puma.

Els Bowron Lakes son uns dels espais mes salvatges on hem estat i de lluny un on la tranquilitat no es un fet extraordinari sino una rutina gratificant.

Bowron Lakes, BC from tatiana soler pastor on Vimeo.

Penjarem fotos en el proper intent!!
(sorry no tenim C trencada ni accents!)

Recordant el far west

Ara que ja portem uns dies a Canadà no podem evitar una sensació de nostàlgia  quan pensem en  Wyoming i Montana i en tot l'univers cowboy en el que hem estat immersos. Si als USA predominen els cotxes grans, allà el que es porta és la "doble rueda",  mastodòntics pick up amb dues dobles rodes a darrera. Les esglesies formen part del paissatge quotidià fins a tal punt que hi trobem la "cowboy church",  l'esglesia dels cowboys. 

De fet hem vist cowboys i cowgirls del segle XXI que vesteixen, caminen i saluden com  a tals. Estem una mica preocupats perquè ja comencem a caminar amb les cames  arquejades i a saludar amb una lleu inclinació de cap mentre ens pugem la visera de la gorra amb el dit índex. És una estètica que hem vist mil i un cops  a les pel.licules i desprès d'uns dies per aquí ja ens és molt familiar, encara que la majoria de gent que veiem pel carrer cantaria com una almeja si els traslladessis de cop a una ciutat i no diguem a Europa. Mentre creuem pobles minúsculs pensem que per a algú que visqui a New York o a Boston, aquest ambient els deu resultar igual d'exòtic que a nosaltres. 

En aquests dos estats tot són reminiscències del far west. No sorprèn doncs que la capital de Wyoming es digui Cheyenne. Aquí hi ha reserves dels indis black feet (els genuins piés negros, no els que veiem últimament pel carrer Escudellers) i la població de Cody, presuntament fundada per Bufallo Bill,  presumeix de ser la capital mundial del rodeo. De fet el rodeo que és el logotip de les matricules dels cotxes.

És també a Montana on trobem Little Big Horn, un lloc històric perqué va ser una de les poques batalles que van guanyar els indis l'any 1876. El 7é de caballeria va ser derrotat a mans dels indis sioux comandats per Crazy Horse...... aquí la història no l'han escrit ni grecs ni romans ni musulmans al llarg dels segles sinò que els personatges històrics més destacats són gent com Buffalo Bill, Sitting Bull (Toro sentado) o el General Custer.

La sensació d'immensitat que es perceb conduint per aquestes carreteres és molt forta, és la terra dels grans espais oberts. De fet la població de Wyoming és de 500.000 habitants en una superfície que és la meitat d'Espanya. L'herència del salvatge far west es manifesta arreu, també en el caràcter de molta de la gent que viu per aquí. Washintong els queda molt lluny i mai els ha agradat seguir directrius imposades des de fora. Un dels bens més preciats és la llibertat individual, llibertat que per ells siginfica el fet de poder tenir armes per caçar, pescar i defensar les seves propietats com han fet sempre o conduir motos sense casc (no és obligatori). Aquí cadascú és responsable de la seva seguretat, el concepte de ciutadania o les lleis federals  tenen un sentit molt diferent que a altres llocs. Molts  ranchers de per aquí desconfíen per naturalesa del govern federal. És el "Life free or die" (viu lliure o mor)

que diuen per Montana.

A Missoula,  Montana,  vam disfrutar de l'hospitalitat del Grey i la Eloise, una parella que vam conèixer escalant a City of Rocks. Ell, a part d'escalar li agrada caçar. Està jubilitat (donava classes a la universitat de geologia) i passa tant temps a casa com a la furgoneta recorrent el país. Al menjador de casa llueix una cornamenta d'un cérvol que va caçar amb arc i fletxes, i a sobre la perxa al costat de la porta d'entrada hi té un rifle amb mira telescòpica, just a sobre els xubasqueros i els barrets,  sense funda ni res  no fos cas que uns indis sioux o una manada de llops famolencs apareixessin de cop al jardí. 

Més fotos a:

http://picasaweb.google.com/Tatiana.Soler/MontanaWyoming#

Les Rockies

Les Rocky Mountains s'extenen al llarg de 4800 km entre New Mexico (USA) i British Columbia (Canadà). Durant el nostre viatge on ja portem més de 15.000 km!!! d'autopistes, carreteres secundàries i pistes assalvatjades ( i totes gratis! que n'aprenguin a casa!), hem tingut la sort de descobrir alguns dels parcs més emblemàtics de les Rocalloses.

El primer va ser el Rocky Mountain National Park a Colorado. Allà vam comptar amb l'ajuda d'en Joe, un culè americà que haviem conegut al bar on vam veure la final de la Champions. Ell ens va portar a fer boulder al llac Haiyaha, a més de 3.000 metres d'alçada. La neu cobria part dels blocs i havies de summergir-te dins de la neu per començar a escalar. Escalar a 3000 metres és una odissea perquè costa molt respirar!

L'alçada també ens va provocar un mal d'orella increïble quan vam caminar per la tundra. Només les marmotes i les cabres són capaces de soportar el vent gèlid de les Rockies. 

Vam deixar Colorado per entrar a Wyoming, terra de cowboys per excel·lència. Allà hi ha dos parcs majestuosos: Teton NP i Yellowstone NP.

A Teton vam grimpar fins a tocar la neu i vam avistar aguiles calves a bord d'una canoa que l'Sparky i l'Andy ens havien deixat. Aquesta parella d'escaladors els vam conèixer escalant a Wild Iris, un sector d'escalada esportiva en un paratge idílic. Només coneixer-los ja ens van oferir visitar-los. (com bons okupes que ens hem tornat ens hi vam instal·lar per tres dies!).

Yellowstone va ser el parc dels bitxos salvatges. El Lamar Valley és una vall a l'est del parc on vam tenir la sort de veure Grizzlies, ossos negres (una mare amb petits), llops menjant el cadaver d'un bissó, manades de bissons i cervols. Va ser un festival.

I de festival en festival perquè vam celebrar el 4 de juliol, dia de la independència, en un ranxo de Montana a casa d'una gent que haviem conegut a Idaho. Vam anar a un rodeo, a unes dances indies, ens vam banyar al riu vigilant que no vinguès cap ós... (sembla ser que n'hi ha un d'habitual), vam fer la barbacoa de rigor (com es troben a faltar les costelles de xai!!! i l'aioli!!!) i com no vam veure focs articials. 

Desprès de passar per la "to the sun road" del Glacier National Park vam creuar a Canadà. A la frontera només ens van fer tres preguntes:

1. Porteu armes? (Sí una navalla suïssa multiús)

2. Porteu algún producte que teniu intenció de vendre a Canadà? (no, venim a comprar tot el que poguem! visca el consumisme!)

3. Porteu més de 10.000$ en efectiu? (Ens haguès encantat dir que síiiiii però les nostres finances ja no són tant pròsperes com al principi del viatge!)

Superades les preguntes ens vam endinsar a Canadà i va començar el festival de parcs de les Rockies Canadenques: Banff i Jasper.

Tots dos parcs estan massificats de turistes aixó sí a la que fas una excursió de més de 3h ja no trobes a ningú, de fet et trobes a qui ens vam trobar nosaltres... un ós negre en mig del sender. El teniem cara a cara a només 10 metres. Se'ns va quedar mirant i abans que els cames ens fessin figa va girar cua. 

Les normes diuen que has de tornar enrere i abandonar l'excursió però era més emocionant seguir! Estavem cagats de por però ens feia gràcia tornar-lo a veure. Això sí portavem l'spray de pebre a la cartutxera com a cowboys de pacotilla que som. A la vegada cantavem les cançons més xorres que podeu imaginar ja que diuen que si fas soroll no s'acosten. Deuriem cantar tant malament que no el vam tornar a veure. 

Canadà és "bear country" (territori d'ós). Tot territori fora de les ciutats és considerat com a habitat de l'ós. N'hem vist a les carrerters principals i a les secundàries. És una meravella.

El que ja no ens agrada tant és la devoció que tenen els locals per la taxidermia, d'ossos inclosa... (veieu foto)

Més fotos a: 

http://picasaweb.google.com/Tatiana.Soler/Rockies#

Fauna i flora de les Rockies

Això és part del que hem vist fins ara...

Fauna i flora de les Rockies from tatiana soler pastor on Vimeo.

Desert Towers

Després del nostre tour  per northen-central  Utah i City of Rocks tornem  a passar per Moab tot just per dirigir-nos a l'est, a Colorado. Aprofitem que tornem a ser aquí per intentar escalar alguna de les moltes torres del  desert  que hi ha per aquí. Després de mirar guies i  parlar amb gent, escollim dues, la Ancient Art a les Fisher Towers i la Independence Monument a Colorado National Monument, ja a l'estat de Colorado.En aquestes torres hi ha algunes de les vies més populars i accessibles, tenint en compte que es tracta d'escalada d'aventura.

La nit anterior acampem al costat de les Fisher Towers, el lloc és increible: una zona d'acampada tranquil.la i panoràmica sota les mateixes Torres. Aquell mateix vespre el Joan surt disparat com un coet a comprobar el camí d'accés a les torres i a veure  la pinta que té la via. Abans d'anar a dormir estem tant nerviosos que preparem les motxil·les amb tot el material. No creuem paraules, només mirades d'impaciència. 

L'endemà al matí molt d'hora (les 6h del matí!!) ens acostem cap allà, escalem els primers llargs inclosa una  llarga xemenia, amb roca una mica fangosa. L'escalem amb soltura i fins i tot  arribem a disrutar-la. (Beneits! no sabiem el que ens esperava!). Després d'això, un curt llarg ens porta a un replà a on està l'ultima reunió. 

Allà hi el famós sidewalk, has de caminar sense cap protecció per una pasarel.la de uns 7 o 8 metres de llargada i uns 30 cm que es va estretant fins aribar al peu d'un "pirulo" a on xapes un parabolt i t'hi d'enfiles per aribar al cim. És un dels cims més fotogènics i famosos de tot el Corado Palteau. El Joan no s'ho veu, camina dos o tres passes però la sensació és bestial, estas absolutament rodejat d'aire per tots costats. Només es tracta de caminar però el sol fet de posar-se dret impresiona. La sensació de buit és abosluta.  

Després d'uns moments per la meditació i reflexió, d' un parell d'intents i molts sospirs, desisitim i baixem. Malgrat no haver trepitjat el cim tornem contents cap al cotxe. El racó a on està la via és molt especial, a més hem estat sols durant tot el matí envoltat de torres de fang.

L'endemà escalem l'Independence Monument. L'aproximació a la via ens porta més d'una hora, el cel amenaça tempesta i la xafogor és insoportable. L'estiu ja és aquí i al desert és molt rigurós. Després d'haver estat en llocs més humits i frescs costa tornar a la sequedat i la pols. La Tatiana entra en una crisi d'aquelles a on pensa: "Tant bé que estaria ara mateix a la Costa Brava menjant un arròs caldós!!". Quan ja sembla que no podem més apareixen unes cabres per sobre unes roques. Són les bighorn sheep!!! I tot seguit un llangardaix de colors que haviem vist a la guia i pensavem que era impossible de trobar al món real! Això ja és una recompensa! 

Quan arribem a peu de via una familia ens saluda i ens pregunta: "Voleu veure una serp de cascabell?". La Tatiana es posa a tremolar. Té panic a les serps i encara més si la serp és al costat de la via!

La serp però és petita i està ben amagada dins d'una roca, escoltem el soroll que fa amb el cascabell com a adverència. Ens entra un panic tal que fa que avancem com una tortuga entre les roques, mirant a tot arreu.

L'ascens a la via és fàcil. El primer home que la va pujar, un tal Otto, hi va escultpir un munt de graons per poder pujar facilment i posar-hi al cim una gran bandera dels Estats Units per un 4 de juliol de principis de segle XX. Això sí que és ser patriota!

Finalment el dia aguanta, fem la via i tornem a la furgo, arrenquem i  ens dirigim a l'est a les muntanyes rocalloses de Colorado per anar després  cap al nord. S'ha acabat el desert, tenim ganes de canviar d'aires. La Tatiana està eufòrica, ja que s'ha acabat la pols, els cactus i els matolls secs. Ara toca el verd, els arbres, els llacs...(però no sap que també vindrà la pluja, el fang i un mil·lió de mosquits...). 

Més fotos a:

http://picasaweb.google.com/Tatiana.Soler/DesertTowers#

Una de "l'oeste"

Real Cowboys do exist from tatiana soler pastor on Vimeo.

City of Rocks, ID

Les pel·licules americanes, els telenotícies, els "30 minuts" dels diumenges i els "impactos TV" d'Antena 3 ens han bombardejat durant anys amb imatges dels americans. És així com la majoria de nosaltres hem creat una imatge prototípica dels americans: gent patriota amb tendència al sobrepès, posseidors d'armes i de grans cotxes potents.

En aquest viatge, com passa tot sovint en els viatges, aquests tòpics s'estàn desmuntant.

La sort ha fet que ens creuessim amb gent molt especial. Gent que ens ha acollit a casa seva com si fossim íntims amics de tota la vida. Gent que de les armes no en vol saber res. Gent que està super fibrada. Gent que critica la política de Bush. Gent que té ganes de viatjar i que s'interessa per altres cultures...Això sí, no deixa de sorprendre'ns que la majoria de gent amb qui finalment hem establert una amistat és gent de més de 50 anys! De fet, hem observat com aquí la gent que practica esport ho fa tota la vida. Escalant hem trobat a grupets de 50 i 60 anys, alguns jubilats, que han escalat tota la vida i que encara continuent escalant. Estan en molt bona forma física i amb una empenta que ja ens agradaria tenir quan arribem a la seva edat.

Això sí, tots els que hem trobat fent activitats d'outdoor són blancs. Potser algun asiàtic però en cap cas hem vist un mexicà fent footing, escalada o canoa. Això ens ha portat a pensar en una teoria que expliqui el fenòmen. Les pistes són que tot es deu a dos factors: un cultural i l'altre econòmic. De fet aquest darrer influencia l'altre ja que la cultura no és estàtica sinó que evoluciona.

Pensem que els mexicans que venen aquí per treballar ho fan en feines precaries: llargs horaris i sous baixos. El cansament pot fer que enlloc d'anar a fer esport et vulguis tirar al sofà. A la vegada, la necessitat d'estalviar per enviar diners a Mèxic farà que no et gastis diners en activitats ocioses. Fins aquí tot quadra. Però que passa amb els mexicans de segona o tercera generació que ja tenen la familia aquí, que ja han anat a l'escola aquí? Hi ha esports de mínim cost: sortir a correr, anar en bici... i mai hem vist un sol mexicà fent esport... Serà la cultura una resposta? prefereixen estar en familia fent un picnic enlloc de fer esport?

Tot això ens fa pensar en l'Espanya dels 60 i 70 on menys gent feia activitats esportives (excepte futbol). Això ha anat canviant en les darreres dues decades i curiosament ho ha fet al mateix ritme que ha augmentat el nivell socioeconòmic... per tant tenim la teoria que a més renda per càpita més diners i més temps es dedica a l'oci esportiu i en especial en cultures on la gent no passa tant de temps amb la familia.

A City of Rocks, Idaho, vam conèixer un grup de gent entre els 50 i els 60 que estaven acampant al costat nostre. Com que la pluja va ser la tònica dels 5 dies, vam tenir temps per coneixer-los i descobrir que a la seva edat segueixen tant apassionats del món "outdoor" com qualsevol jovenet. 

City of Rocks és un espai màgic. S'hi arriba des d'una carretera secundària que atravessa un poble on hi ha tres botigues: el steakhouse (les millors hamburgueses fins ara!), la pizzeria (pizzes enormes a molt bon preu) i el super que també ofereix dutxes calentetes. Quan s'acaba el poble comença el festival de roca. Parets envoltades de matolls verds per on es dibuixen caminets per perdre's. Pots acampar i anar caminant cap a les roques. El fet de no tocar el cotxe és un descans. De fet, a la majoria dels llocs que hem anat a escalar sempre hem hagut d'agafar el cotxe per anar amunt i avall i per una vegada podem despreocupar-nos-en per uns quants dies. 

Quan marxem de City of Rocks sabem que tornarem a veure a la gent que hem conegut i marxem pensant que ens hi podriem quedar dues setmanes senceres però el temps es va escurçant!

De camí a la carretera secundària ens trobem amb un centenar de vaques i els corresponents cowboys. Això sí que és com a les pel·lícules!

Més fotos a:

http://picasaweb.google.com/Tatiana.Soler/CityOfRocksID#

L'altre Utah

El fet d'anar a buscar pedres a on enfilar-te et porta tot sovint a llocs fora dels circuits turístics. És el cas de la part central del país, una àrea a on cap foraster arriba, ni hiker ni urbanita ni dominguero. És una zona que sembla deixada de la mà de Deu, potser per això s'hi veuen tantes esglesies, moltes més que a la resta de Utah, i això és dir molt! Adventistes del septimo dia, luterans, evangelsites, fins i tot una rock curch!!!. De fet, les esglesies, juntament amb els edificis oficials com ara biblioteques, comissaries o ajuntaments, són els únics edificis que es veuen moderns i cuidats. Les vivendes, moltes d'elles prefabricades, aixi com petits ranchos dispersos, semblen del segle passat. Abunden vells cotxes rovellant-se jardins, els cartells de les escases botigues estan destartalats i els estables per caballs sembla que hagin de caure en qualsevol moment. Per un moment sembla que enlloc de ser als Estats Units estiguem a una zona rural de sudamèrica. L' entorn sec i àrid no té l'encant dels deserts del sud i ajuda a reforçar una imatge de desolació.

Com a la resta de l'estat, la densitat de població és molt baixa, Utah té uns 2.800.000habitants, d'aquests, el 80 per cent es concentra al Wasatch Front, un conjunt de ciutats de la part nord com són Salt Lake City, Provo o Odgen. Si tenim en compte que l'extensió de l'estat és gairebé la meitat d'Espanya, el resultat és que hi ha molt poca gent en molt d'espai. Quan conduim impressiona veure extensions i extensions de terreny sense res, ni pobles, ni agricultura ni ramaderia ni res, espais buits.

Creuem algunes poblacions: Elmo, Hungtinton, on no es veu ni una ànima pel carrer, amb molts edificis abandonats i antics negocis tancats. Tenim la sensació de passar pobles fantasmes enmig d'un inmens territori. És un contrast amb el sud de Utah on malgrat que hi ha una densitat de població baixíssima, hi ha activitat turística i els pobles es veuen amb més vida i com no, amb més serveis. Aquí, la sensació de buidor és més accentuada.

Entre les pauses que ens permet el temps capritxós que ens acompanya fa setmanes, visitem Joe's Valley i Triassic. Dues zones de boulder amb roca exel.lent i bones línies però amb una geografia molt particular que fa que hagis d'agafar el cotxe cada dos per tres per desplaçar-te entre els blocs. La zona d'acampada és molt rudimentaria i sembla més un assentament de refugiats que no pas un lloc idilic on gaudir de la natura. Per tot plegat i en especial perquè la pluja no ens deixa, marxem de nou cap a Moab on retrobem el sol i aprofitem per fer un descens en canoa pel riu Colorado. Aigües tranquil·les amb vistes a parets que ja coneixiem: Wall Street, on vam començar els nostres pinitos amb l'escalada de fisures.

Més fotos a http://picasaweb.google.com/Tatiana.Soler/LAltreUtah#

Big Bend, perduts entre roques

un video més... (resultat de dies de pluja dins de la furgo...)

Big Bend, Moab, UT from tatiana soler pastor on Vimeo.

javascript:void(0)

Las Vegas nightmare

Imatges de Las Vegas...

Las Vegas from tatiana soler pastor on Vimeo.

Salt Lake City, UT

 Arribem a Salt Lake city una plujosa tarda, hi passem la nit (una nit d'hotel, la segona del nostre viatge) i després d'una expedició  passada per aigua cap a Idaho hi tornem uns dies més.Ens allotgem a casa d'uns amics que hem fet al camping de City of rocks. Passem uns dies a cos de rei  mentre fora plou i plou. Aprofitem per fer alguna reparació a la furgo, que comença a acusar tot el tute que porta a sobre. La ciutat de Salt Lake City, com tot el que hem vist de país, és un contrast constant.

Esperavem una ciutat moderna, neta, assèptica, on gran part de la població és mormona. Doncs bé, només el downtown respon  a aquestes característiques: edificis alts, moderns, el gran  temple i altres edificis  dels mormons (són les principals atraccions turístiques de la ciutat) i la gent atrafegada amunt i avall. Per contra,  la primera visió que tenim és la de carrers amb vells edificis, alguns d'ells abandonats,  solars i  molts peatons pel carrer.  Ja sabem que aquí ningú va a peu, per tant, un peató és de per sí algú extrany, com sospitós.  Molts d'ells són homeless,  altres tenen pintes molt extranyes, dighem un estil  "usuari". Observem també que molta gent va tatuada de dalt a baix. En fi, la primera impressió que tenim és la d'una ciutat mig destartalada i amb un ambientillu d'allò més canalla, tot el contrari que esperàvem. 

Una altra diferència molt acusada amb casa nostra és el tema de la publicitat al carrer, aquí, casacú pot anunciar el seu negoci com vulgui,  com que tothom va en cotxe, els anuncis i la publicitat està pensada per ser vista des del vehicle, per tant tots els cartells i anuncis són molt grans, a més, pel que sembla, no hi cap tipus de regulació estètica al respecte,  la consequència d'això és una publicitat, sovint extravagant, amb colors cridaners i de dubtós gust per tot arreu. Prolifera un estil d'anuncis tipus autovia de Castelldefels o Lloret de Mar fa 15 anys. 

La imatge de Salt Lake City no és gens glamourosa però en canvi ofereix múltiples oportunitats al voltant: estacions d'esquí a mitja hora del centre, nombrosos senders cap a muntanyes nevades i reconegudes zones d'escalada. És per això que una gran part de la població practica esports de muntanya, com en Will i la Janine que ens van acollir a casa seva. Dos escaladors que als seus cinquanta anys encara tiben com a bous! Això sí també tenen la seva faceta urbana i ens van portar a passejar en el seu Mustang del 1968 pel centre de Salt Lake! 

Més fotos a:

http://picasaweb.google.com/Tatiana.Soler/SaltLakeCity02#