Escalant a Moab (atenció! lectura pro-fanàtica)

A nivell climbing hem conegut tres zones. La primera és Mill Creek, un canó de muntanya atravessat per un riu en el que hi ha unes quantes  vies esportives. És un oasi d'ombra, humitat i frescor en un entorn sec i desèrtic. Un bon lloc per escapar de la calor pròpia del juliol que ens ha fet el mes de maig. Està a  La Sal Mountains, les úniques muntanyes amb aspecte alpí (amb arbres i vegetació que no siguin pinxos) en moltes milles a la rodona. Lloc ídilic de dia però també lloc on, per cert, se'ns va quedar tirada la furgo a les 20h30 de la nit i no vam poder trobar una grua fins les 24h quan un granger local es va apiadar de nosaltres i ens va portar al poble. Vam fer un curset intensiu d'anglès ranxero mentre lluitavem per a que no se'ns tanquessin els ulls. Una cosa hem descobert... quan estem cansats res ens treu la son! ni tan sols veure com els baixos de la furgoneta perden líquid per tot arreu! 

La pedra de Mill Creek és arenisca  negra  amb franges clares barrejada amb quarzita i d'una gran duresa i adherència. L'equipament és amb parabolts, tot i que en algunes víes s'ha de posar alguna peça. Altres s'han obert per baix i és nota. L'escalada és tècnica i hi ha poques vies fàcils.  Per voluntat dels equipadors i apterturistes no s'ha  publicat cap informació sobre Mill Creek ja que la zona  és petita i l'entorn és molt  fràgil. Tot i aquesta fama de secretisme, hem conegut gent que ens ha facilitat la info per arribar-hi així com  recomanacions de víes concretes, algunes d'elles d'una qualitat suprema. L'escalada ens ha recordat a la que podem trobar a casa nostra. (Tot i que aquí hi ha alguna que enyora Montserrat).

L'altra zona d'escalada que hem conegut és Wall Street, a la ribera del riu Colorado. És un dels llocs recomenats com a introducció a les fisures d'arensica vermella que són l'escalada més habitual a la zona. La llàstima és que està al costat mateix de la carretera fet que li treu molt d'encant. Hi ha vies esportives, víes semiequipades i altres de tradicionals. Escollint les més fàcils i no sense patir una mica hem pogut anar fent algunes de les últimes. L'escalada no té res a veure amb Mill Creek, aquí hi ha diedres i fisures on empotrar els dits o les mans i que cal protegir amb friends. S'escala utilitzant tot el cos, i en moments més que escalar t'estas arrossegant com un cuc, progressant centímetre a centímetre, i rascan-te per tot arreu. És aquí on la Tatiana va començar la frase que es repetirà fins a Indian Creek: "però on són les regletes????"

Per acabar hem estat a una zona de boulder que també està prop de la carretera i al costat del riu Colorado però a l'altra banda del poble. El paissatge és desolat, pedra, pedra i més pedra. El canó que ha excavat el riu Colorado és impressionant, sembla que les roques despreses de les parets hagin acabat de caure minuts abans. La calor que feia ens va portar a fer-li una visita a primera hora del matí i només vam poder blocar en condicions acceptables de 7 a 9 del matí. Va ser allò d'aixecar-se del llit a les 6h30i dir: "per esmorzar... uns blocs! . Alguns d'ells són força indigestos: difícils, amb passos morfològics i on s'ha de tibar de valent.

Més fotos aquí:

http://picasaweb.google.com/Tatiana.Soler/Moab#

Moab, UT

Hem passat els darrers dies explorant els voltants de Moab. Aquesta és la població més important en molts kilometres a la rodona. En els darrers anys ha crescut al mateix ritme que el nombre de visitants per a la sopresa dels locals que s'exclamen del boom de construcció de motels i empreses d'esports d'aventura. (Aquests no coneixen el llevant espanyol...)

Moab és la porta d'entrada a dos parcs nacionals i una meca mundial de la mountain bike i del off-road, en altres paraules: macarrisme al volant en 4x4 (segons ens deia un afeccionat al tema, ells també fan rock climbing... fan passar els seus vehicles tunejats per sobre de roques que a vegades superen els 45 graus d'inclinació). A part d'això, és famós el rafting pel riu Colorado i també l'escalada. És "el lloc" per fer activitats "outdoor" al sud de Utah. Tot això fa de Moab un lloc animat on coincideixen fanàtics de la bicicleta de muntanya, escaladors, domingueros amb les seves autocaravanes gegants que practiquen el "tir a la llauna", flipats sobre jeeps per camins off road...

Aquí ve gent de tot el país, i també molts turistes extrangers, (francesos, anglesos, japonesos......) encara que de casa nostra, de moment res de res. Això sí, mexicans en trobes a cada bar però tots darrera la barra o a la cuina. Amb ells sempre ens fa gràcia compartir algunes paraules i acabem parlant del Barça de Màrquez i de la vida als USA, gens fàcils per a ells.

Moab és ple d'hotels, bars, resturants, empreses de turisme d'aventura...... la població local està formada per autòctons, emigrants que venen a treballar als bars, tallers, etc i per una gran quantitat de gent jove amants dels esports d'aventura que veuen Moab com un  lloc cool, amb un ambientillu diferent de la resta del sud de  Utah, dominat per mormons  i cowboys. Per altra banda, el fet de ser un pol d'atracció li dona un aire que hem batejat com "el Lloret de mar de l'outdoor". Això sí, com a mínim no hi ha ni borratxos ni càntics hooligans. A Utah el tema de l'alcohol està molt regulat i malgrat que hi ha una gran tradició de fer amplies varietats de cerveses la gent no s'emborratxa (almenys públicament).

Hi ha molt a fer als voltants però sempre acabes passant per Moab per una raó altra: parada al super (de fet l'experiència al super es mereix un post per si mateix... de moment una foto dels productes que es poden trobar.. ossos gegants per a gossos a 10 dolars!!!), benzina, siestes al parc (on miracle! hi ha gespa, grans arbres, taules de picnic, lavabos impecables i una barbacoa, per si et vingués de gust fer-te uns pinxos o unes butifarres a la brasa) i també el nostre oasis: la biblioteca (declarada millor biblio de l'estat), amb terrassa, sofàs per apalancar-se a dins, internet gratis, wi-fi i totes les guies de muntanya, excursions, bici "habidas y por haber".

Valley of de Gods, UT

Sortim de Zion en direcció sud-est, cap a la part nord del Gran canyon: el North Rim, la part menys turística del parc. De camí ens trobem la carretera tallada per neu. Finalment optem per agafar unes pistes de terra cap un dels miradors fora del NP. Sense voler-ho fem més de 120 km!!! Quan arribem al mirador, la furgo és una capa de pols compacte i la sopresa és que no només ho és per fora! Sense saber com, tot l'interior ha quedat cobert d'un fi polsim que ens perseguirà durant dies.

Com que estem sobre els 6000 ft d'alçada (gairebé 200o mts), hi ha vegetació: boscos de pins i matolls baixos.  Veiem uns quants cérvols que se'ns queden mirant com si per allà no passès mai ningú. De fet, en les 5h que vam estar conduint per les pistes ens vam creuar amb 3 cotxes!

Arribats al mirador s'intueix la grandiositat del canó. El dilema és si val la pena fer 240km més per anar a la part sud. Finalment, desistim i enfilem cap al llac Powell i Monument Valley. 

A mesura que anem perdent alçada, el paisatge es torna més desèrtic i la calor és aclaparadora. Som en territori Hopi i Navajo. És xocant veure els descendents dels guerrers indis venent artesaníes en tenderetes al costat de la carretera. 

Dins d' aquests territoris, les comunitats exploten els seus recursos al marge del govern de manera que els abonaments pels parcs no tenen validesa, i els cops de canya són el pa de cada dia: entrades caríssimes als parcs, als campings, així com monopoli de les visites guiades per veure canons. Contraris per principis als monopolis a la natura marxem en direcció Monument Valley i ens queda un regust amarg de la visita al territori indi.

Al passar pel poble més proper a Monument Valley, sorprenen les destartalades vivendes a on viuen actualment els descendents dels indis, moltes són mòduls 

prefabricats o caravanes rovellades.  

Aquest parc, gestionat pels indis Navajo, és famós perqué en ell s'hi han rodat nombroses pel.licules, entre elles alguns dels westerns més famosos de John Ford. Un cop entres, serpenteges una pista de terra que passa entre grans monolits de roca vermella.

La visita al parc està molt regulada. Hi ha certes pistes del parc que no pots recorrer si no és contractant una excursió amb els indis. A més, quan baixes del cotxe no pots endinsar-te pels senders. Hi ha cartells de "no hiking"per tot arreu. En fi, és un parc que vas recorrent en cotxe, juntament amb desenes d'altres cotxes de turistes i  parant a fer fotos. Com diuen els ianquis, una "scenic drive". El lloc, però, és com diu el nom, monumental. Arribem a utima hora de la tarda, fem el circuit i veiem com la darrera llum del dia ilumina les torres.

Després d'això, agafem la carretera cap al nord direcció a Moab, a Utah. Conduim unes hores de nit i decidim parar a dormir a un lloc anomenat Valley of de Gods. Entrem en una pista de terra i al cap d'unes milles parem a dormir en una esplanada. Ens despertem quan encara no s'ha fet dia, ens llevem i després de tirar tot a dins la furgo de qualsevol manera, arrenquem. El sol va sortint i comença a il.luminar els cims de les agulles i el desert que les envolta. El paissatge és infinit. Recorrem una pista de terra que fa un loop d'unes 20 milles. Anem recorrent el trajecte al.lucinats de tanta soledat i de la majestuositat del paisatge. És el de les pelis de l'oest, desert de terra vermella, matojos i agulles que el vent ha anat moldejant. 

En tota la vall, lúnic rastre humà que trobem són algunes restes de fogueres de fa temps. Res més. Fins a on som capaços de veure no es divisa res més que la polsosa pista de terra i el desert. Aquí no hi ha cap indio que hagi vingut a muntar el seu xiringuito ni cap vaquero a qui se li hagi perdut una vaca. Estem sols. Els únics que fan l'indio som nosaltres...

 

Més fotos a:

http://picasaweb.google.com/Tatiana.Soler/ValleyOfTheGodsMonumentValley#

The Lizard

La vida del campista té els seus intringulis. I del campista aburgesat, encara més. En aquest viatge anem "a lo grande". Disposem de nevera (amb barra de gel), un conversor connectat a l'encenedor del cotxe que serveix per alimentar els múltiples aparells (càmara 1, càmara 2, mac, mòbil, ipod... poca broma, eh), portem colxonetes autoinflables (que d'auto no tenen res), una cuina de dos fogons, una bombona gegant de propà, utensilis variopintos per cuinar i l'estrella de tot el material: una dutxa portàtil. (o us pensaveu que no ens dutxavem?)

La logística de l'habitacle té el seu què quan es tracta d'entaforar tots els ítems anteriors més: 3 cordes d'escalada, 2 matalassos per fer boulder, 2 motxil·les tamany "me'n vaig de colonies", 2 motxil·les tamany "me'n vaig a escalar durant el dia", una bossa gran del pal "això que no faig servir ho poso per aquí", tres bosses de mà estil "mensaka" catalogades com: bossa cultura (llibres i folletons) i 2 bosses polivalents (ara per fer boulder, ara per anar a comprar). I a més a més, dues caixes que funcionen com a rebost on proliferen les barretes energètiques, els paquets de pasta, les llaunes de chili con carne, els fruits secs i dues ampolles d'oli d'oliva que venerem cada vespre.

Gestionar la intendència s'ha tornat fàcil desprès d'un mes i pico de  viatge. La rutina és buscar un lloc per dormir (no sempre fàcil si ets en un parc nacional... però generalment trobem llocs apartats a les zones catalogades com BLM (Bureau of land management), són terres del poble i per al poble i s'entèn que tu pots fer el que vulguis. Podem fer foc cada nit i acampar les nits que volguem.) Mantenir les cervesetes fresques també és una tasca a la que ens entreguem amb afició. El gel dura tres dies (dos al desert, o sigui, sempre,jejeje) i en venen a tot arreu. Un altre feina és buscar aigua: en pots comprar en màquines que hi ha als supermercats (30 cèntims uns 4 litres) o bé buscar-la a les aixetes dels parcs naturals. I de nit, la recerca furtiva de llenya comença. En principi no pots recollir ni un branquilló del terra però la idea de fer foc és més atractiva que respectar el cartellet de turno... 

Un d'aquests dies, buscant un lloc on dormir vam veure una furgoneta pintada de colors una mica destartalada aparcada en una de les poques ombres en centenars de kilòmetres. Els privilegiats també tenien un rierol a la vora. Ens hi vam acostar per preguntar si allò era terra BLM. La pregunta es va convertir en una xerrameca de més de 3h amb cerveses amb llima, natxos, amanida, salmó fumat i unes quantes anècdotes. Acabavem de conèixer a una parella de Vancouver, l'Ian i la Valèrie. L'Ian és un amant dels deserts. Aquest home de 61 anys, viatja dos o tres cops l'any des de Vancouver amb la seva furgoneta de l'any 78 fins a Arizona, sud de Utah, sud de Califòrnia, nord de Mèxic,etc per perdre's pel desert i trobar els seus propis camins. Amb el seu bastó i els seus 4 litres a la Camel Back és capaç de caminar durant hores  sota el tòrrid  sol esquivant matolls i grimpant per canons inòspits. 

Amb ell vam fer un dels trekkings que ens ha marcat més fins ara. Vam explorar un canó per on discorria un tímid rierol (allà ens vam banyar vestits per estar frescs durant part de la travessia) i vam enfilar canó amunt per desprès baixar a un segón canó més obert, completament sec. Els peus s'enfonsaven per la sorra, la gola se t'anava secant i el cap, malgrat el barret, bullia. Hi havia moments que ens preguntàvem... "què estem fent aquí?". L'Ian, en canvi, estava tant panxo. Semblava que no notés els més de 90 F que de segur que feien.

D'una previsió de 4-5h vam acabar fent 8h perquè l'Ian, amant de l'exploració, va voler provar un nou camí pujant fins al coll d'una muntanya. "Aquest ens encigala", pensàvem. Però ens va demostrar els seus anys d'experiència i grimpant amunt (inclùs amb algun pas de boulder) i serpentejant avall, vam arribar al campament on ja queia la nit i per fi refrescava una mica. 

Allà, entre copes de vi i alguna cerveseta fresca l'Ian ens va explicar que cada any visita el Burning Man Festival, a Nevada. Una trobada del més friqui que pogueu imaginar. Enmig del desert es troben milers de persones. No hi ha concerts programats. Són actes totalment improvitzats pels participants. Cadascú munta la seva paradeta, el seu surtidor de cervesa, la seva música i et vas passejant pel lloc. Hem donat un cop d'ull a uns videos d'internet i tela marinera! us deixem un link on xafardejar! 

Gràcies a l'Ian hem viscut el desert intensament i ara sí que estem curtits pel que vingui! 

+ photos:

http://picasaweb.google.com/Tatiana.Soler/ZionUT#

Kolob Canyon, Zion NP, UT

Saint George és el primer lloc de Utah que trepitgem. Hi arribem a la desesperada, buscant un sports bar on veure el Chelsea-Barça. Teniem por de no trobar-ne. Segons diuen, a Utah tot el que està relacionat amb la beguda està molt regulat. Però vam trobar un bar espectacular on ens van oferir 2 pantalles plasma per a nosaltres dos! Vam patir de valent, com tots, i vam cridar al minut 92 quan l'Iniesta ens va salvar. Els del bar no s'ho creien!

Recordarem Saint George, per la semifinal i també per un bon mur d'escalada, no esperat que ens va fer passar una bona tarda. Roca taronja de grans forats, vies curtes i a la ombra. Què més es pot demanar?

Saint George, al mig del desert, és la ciutat més propera al parc nacional de Zion. És terra de mormons. Després del seu llarg paregrinatge com a gent perseguida, van arribar a aquestes terres inòspites i despoblades i s'hi van quedar. El sud de Utah va ser la seva terra promesa.

El parc el formen un canó principal i uns superiors als que s'accedeix des d'una altra entrada. A l'entrada del canó principal està el "visitor centre" i tota la parafernàlia comercial comuna a tots els parcs. A partir d'aquest punt has d'agafar un autobús que va fent parades a diferents llocs d'interès. El canó és maco sense arribar a ser espectacular i la massa de turistes que hi trobem, junt a la calor asfixiant que fa, li treuen bastant d'encant.

Ens ha sorprès la quantitat de gent de mitjana i avançada edat en molt bona condició física, que no es limiten a passejar-se en bus, menjar-se una hamburguesa al selfservice o comprar a les botigues sinó que fan trekkings força exigents.

Les oportunitats d'escalar a Zion passen majoritàriament per víes llargues de paret que requereixen força infraestructura i inclús més d'un dia. Les poques víes esportives que hi ha estan al Kolob canyon, al nord est del parc. Ens hi acostem una tarda i per sort, observem que no té res a veure amb l'altra part. D'entrada, no hi ha botigues ni bars, ni res, de fet no hi trobem ningú en tota la tarda. Aparquem i ens endinsem al canó només amb unes vagues referències de que hi podriem escalar. Comencem a seguir un sender ombrejat (per fi!) entre boscos baixos i parets ataronjades.

El canó sembla no acabar mai. Passem de la sorra ataronjada a trepitjar neu. Ens emocionem. A la part baixa del parc t'estàs axitxarrant al sol i penses que hauries de venir al més de gener o febrer, però guanyes una mica d'alçada i el clima canvia radicalment. De fet, hi ha parts del parc a les que no es pot accedir per carretera a l'hivern.

El canó es va tancant i després de més d'una hora caminant amb tots els trastos,les víes no apareixen per enlloc..... després d'una estona més, anem trobant alguna cosa dispersa però que no convida gaire a escalar-la. Al final arribem a una paret desplomada plena de forats a on hi ha 4 víes. Es veuen llarguíssimes, comencem per una de més curta i passem a tocar les altres dues. L'escalada és espectacular, molt desplomada i física però amb preses gegants i grans forats a on descansar clavant els genolls a dins. Això si, no s'acaben mai, són prop de 40 metres i els avantbraços exploten d'acid làctic.

El canó és molt bonic, estret i dividit per un rierol del desglaç, alsl marges trossos de neu i roca taronja amb formes capritxoses. Estem sols i la tarda va passant a poc a poc.

Reventats, tornem lentament cap al cotxe, satisfets de la caminata i de l'escalada.

Las Vegas, NV

Deixem Bishop, la nostra casa durant uns dies i  agafem direcció sudest, cap a Las Vegas. Passem pel famós Death Valley NP, que fa honor al seu nom, aquí només viuen llangardaixos!

La carretera va descendint fins al fons de l'ample vall a 282 ft sota el nivell del mar (uns 90m). La calor és espantosa i només baixar del cotxe notes com la terra bull. És fàcil veure la calitxa que desprèn l'asfalt tot i que no vam ser prou hàbils per captar-ho en foto! 

Després d'això, entrem dins l'estat de Nevada. La primera impressió, junt amb la calor i el paissatge desèrtic  totalment pla no és molt encoratjadora i arribats a Pahrump, el primer poble, ja anyorem Califòrnia: cartells per tot arreu d'advocats que s'anuncíen per si vols posar algun pleit a algú, cartells de recerca d'assassins (wanted! com a les pelis de l'oest),  unes barriades una mica destartalades, una estética de cowboy conservadora, màquines escurabutxaques a les benzineres, etc. en resum un paratge inhòspit del que ens afanyem a marxar per acabar a Las Vegas.

 

Si us demanem que tanqueu els ulls i visualitzeu Las Vegas, estem segurs que tots sou capaços de dibuixar una estampa ben exacte: casinos, llums de neó, el cling cling de les màquines, la moqueta, els buffets lliure... Les pel·licules n'han fet un retrat molt ajustat i potser per això mateix Las Vegas no ens va sorprendre amb res de nou.  Ara bé, no ens va deixar indiferents.

El primer contacte va ser en cotxe, intentant trobar un punt de connexió a internet. Els carrers de cinc carrils, la calor i la conducció a la napolitana dels locals va fer que entressim en un estat de shock tal que vam fugir amb la cua entre cames per anar a parar a la voreta del llac (artificial) Mead on vam trobar un camping i un parell de cerveses fresques que ens van amansir.   

L'endemà era el dia del clàssic i vam demanar a les dues cowboy del Visitor center on podiem trobar un sports Bar. Vam acabar en un Centre Comercial gegant on hi havia un Casino quilomètric (ens vam perdre per dins!) fins que vam trobar una sala amb 6 pantalles gegants, 12 pantalles mitjanes i unes 50 pantalles individuals on els aficionats als cavalls, al beisbol i al hoquei apostaven la seva sort. 

Per sorpresa nostra vam acabar seient davant d'una de les pantalles mitjanes veient el Barça-Madrid, amb el so de fons del cling cling de les escurabutxaques i els "ohhhh / ahhhh/ eighhhhhggg" dels forofos dels cavalls que seguien, segons deien, la cursa de cavalls més important del món.

L'espectacle futbolístic va anar acompanyat d'un sandvixt de Roast Beef amb patates fregides, que vam haver de compartir perquè era too much for the body, (el body de mida spanish). Els gols s'anaven succeint i haviem de controlar l'eufòria en una sala on el futbol és un esport de minories i el clàssic una anècdota irrisoria.

Acabat el partit vam desfer el camí laberíntic i abans de la sortida ens va colpir la imatge dels personatges solitaris davant de les escurabutxaques: turistes a la recerca de la fortuna que van saltant de màquina a màquina enlluernats pel dingo dingo, clingo, clingo, les begudes gratis i els premis ganxo. 

Aquest va ser el primer casino. Desprès vam recórrer els mítics de l'Strip: Bellagio, Treasure Island, Caesars Palace, Flamingo... Sí bé ja sabíem el que trobaríem, sí que ens van sorprendre les dimensions de "la cosa", el tamany d'aquests complexes-hotels-casinos és descomunal, rieu-vos de Marbella, del llevant spanien (Benidorm i Marina d'Or included), res pot rivalitzar en mal gust i desmesura amb Las Vegas. La calor exterior (uns 32 graus) i el fred del casino, la marabunta de turistes, el gust per l'exageració i la manca de costum de fer de turistes de llibreta va fer que en tres horetes volguessim marxar del centre de Las Vegas. 

Per sort, teniem el contacte de la Julie, una amiga de la Sun de Santa Cruz que viu a Vegas. Ens va acollir a casa seva i ens va portar a dinar a China Mama on vam menjar els dumplings més sucosos que hem provat mai. Una cosa és certa... en situacions d'estress ens posen un bon tiberi davant i ens oblidem de tot!

Amb la panxa contenta vam omplir el dipòsit (què barata és la benzina! 2$ per 4 litres!!!) i vam anar al Valley of Fire on vam arribar-hi al capvespre quan la roca de les muntanyes es torna color foc. 

De nit, quina sorpresa... no se sent cap soroll... el dingo dongo clingui clongo de Las Vegas, ja queda lluny! Com diuen els de casa... Las Vegas, un cop i no més!

Més fotos a

http://picasaweb.google.com/Tatiana.Soler/DeathValleyLasVegas#

Scenic Drive: Route 88 / 89

De novembre a maig el Tioga Pass, una carretera secundaria que atravessa del parc de Yosemite està tancat per neu. En un primer moment ens va semblar que teniem mala sort perquè això implicava escollir entre dues rutes alternatives, les dues molt llargues.

Podiem anar pel sud, arribant gaire bé fins als voltants de L.A. i tornar a pujar o bé anar cap al Nord fins als voltants del llac Tahoe i baixar fins a Bishop.

Vam escollir la segona opció: la route 88 i la seva continuació, la route 89.

S'ha parlat molt de la route 66 i de la Highway 1 però mai haviem sentit a parlar de la 

88. Ara creiem que mereix un post, encara que sigui breu. 

És una carretera amb alts desnivells que ens va fer aprendre d'una vegada per totes com funcionen les marxes de la nostra furgo automàtica. Va posar a prova la nostra paciència en les pujades més pronunciades (vinga furgo, tu pots!) i els nostres nervis fent malabarismes amb el fre motor a les baixades. Però les vistes s'ho valien! A mida que va guanyant alçada el paisatge es va cobrint de neu, una mitjana d'un metre i de dos metres en alguns moments. Llacs gelats i boscos frondosos per on ens vam acabar passejant amb xancletes de platja en un dia radiant. 

Les vistes a la High Sierra nevada van anar deixant pas a un paisatg

e més erm a mida que vam canviar de vall i vam anar perdent alçada. 

De cop i volta, com aquell qui no vol la cosa, es va obrir una nova vall de tonalitats marrons i ocres on els avets es van substituir per matolls baixos i els punxos al pur estil de l'oest. Ja erem de camí a Bishop. Quin contrast! 

El temps ens havia passat volant! Haviem conduit unes 5h sense adonar-nos-en!

La route 88 es mereix un reconeixement!!!

Fishing day, de pesca a South Lake, CA

L'altre dia, per canviar d'aires, vam sortir de Bishop en direcció a South Lake, a uns 40 minuts en cotxe cap a l'oest. La nostra idea era escapar per unes h

ores de l'ambint desèrtic i veure una mica de verd, algun llac, uns

  quants arbres,... en fi, una mica  de muntanya.

Un cop arribats a l'aparcament i amb una temperatura al voltant dels 32F (0 C) ens abriguem bé i comencem un passeig en un entorn d'alta muntanya hivernal espectacular. El pàrquing era ple de cotxes, resulta que era el dia que s'inagurava la temporada de p

esca a la zona. La Eastern Sierra és un dels llocs més reputats de l'estat per pescar i atrau a un munt d'aficionats a la pesca que poden arribar a fer 500 milles per venir a pescar un cap de setmana. Aquí les distàncies tenen un altra escala!

South Lake és un gran llac de muntanya totalment gelat. Tot i això hi havia un munt de gent pescant en grupets dispersos sobre tota la superfície del llac. La tècnica que utilitzen és fer un forat al gel amb un aparell metàlic que el perfora fent-lo girar i pescar a través del petit forat obert. 

Ens endinsem al llac, no sense precaució ja que en alguns punts el gel no sembla ser molt gruixut. Anem parant i intercanviant algunes paraules amb els pescadors. La gent de la zona té un caràcter franc i  obert, de seguida et pregunten d'on vens i es posen a xerrar amb tu. 

La gent té una manera de comunicarse força directe, t'expliquen d'on són, que fan, xerren sobre l'entorn físic on ens trobem i de com han anat canviant les coses al llarg del temps. Sembla que el viure ens aquests entorns els ha donat un cert pragmatisme i una forma simple de ser i de fer. Aquí no estan per gaires romanços!! Sorprèn està parlant amb gent a temperatures sota zero vestits amb una camisa de llana descordada, samarreta imperi, texans, gorra de beisbol i ulleres de sol. Ni guants, ni gorro ni abric. Això sí que són Machitos!!!

Quan tornem cap al cotxe, que està aparcat a la rivera d'un petit llac, (aquest no està gelat però poc li falta) ens quedem xerrant una estona amb dos amics cinquentons que han vingut del sud de L.A. per pescar el cap de setmana i tornar. La seva modalitat de pesca és diferent, es posen unes botes, uns pantalons de peto impermeables i es posen dins de l'aigua fins la cintura. Parlant amb ells sentim que per ells, pescar, és un estil de vida: implica sortir al camp amb la pick up,  acampar amb els col.legues, menjar,  pendre's unes birres i viure les sorpreses que la natura pugui aportar... de fet, quan ens vam veure observar amb els prismàtics cap a l'altra banda del llac ens van preguntar si eren ossos el que estàvem mirant,  ja que l'any passat ells en van veure mentre estaven pescant a la mateixa zona. Però res... el màxim que vam veure van ser un parell de castors... però per a nosaltres ja és molt!

Aquests senyors són com els personatges de les películes que hem vist a la tele, els dos amics de tota la vida que deixen a la dona a casa, carreguen una nevera portàtil amb 40 llaunes de cervesa a la pick up, agafen uns paquets de Beef Jerky (carn seca salada que té un nou fan.. mr. Gubern...), es disfressen amb els seus petos impermeables i ala! a la caça de la truita salvatge!

De tornada cap a Bishop riem dels diferents accents  que tenien cada un dels personatges i ens sentim molt afortunats d'haver compartit aquests moments amb ells. I d'haver-nos alliberat, per unes hores, de la polseguera de la vall. Ufffff.