Valley of de Gods, UT

Sortim de Zion en direcció sud-est, cap a la part nord del Gran canyon: el North Rim, la part menys turística del parc. De camí ens trobem la carretera tallada per neu. Finalment optem per agafar unes pistes de terra cap un dels miradors fora del NP. Sense voler-ho fem més de 120 km!!! Quan arribem al mirador, la furgo és una capa de pols compacte i la sopresa és que no només ho és per fora! Sense saber com, tot l'interior ha quedat cobert d'un fi polsim que ens perseguirà durant dies.

Com que estem sobre els 6000 ft d'alçada (gairebé 200o mts), hi ha vegetació: boscos de pins i matolls baixos.  Veiem uns quants cérvols que se'ns queden mirant com si per allà no passès mai ningú. De fet, en les 5h que vam estar conduint per les pistes ens vam creuar amb 3 cotxes!

Arribats al mirador s'intueix la grandiositat del canó. El dilema és si val la pena fer 240km més per anar a la part sud. Finalment, desistim i enfilem cap al llac Powell i Monument Valley. 

A mesura que anem perdent alçada, el paisatge es torna més desèrtic i la calor és aclaparadora. Som en territori Hopi i Navajo. És xocant veure els descendents dels guerrers indis venent artesaníes en tenderetes al costat de la carretera. 

Dins d' aquests territoris, les comunitats exploten els seus recursos al marge del govern de manera que els abonaments pels parcs no tenen validesa, i els cops de canya són el pa de cada dia: entrades caríssimes als parcs, als campings, així com monopoli de les visites guiades per veure canons. Contraris per principis als monopolis a la natura marxem en direcció Monument Valley i ens queda un regust amarg de la visita al territori indi.

Al passar pel poble més proper a Monument Valley, sorprenen les destartalades vivendes a on viuen actualment els descendents dels indis, moltes són mòduls 

prefabricats o caravanes rovellades.  

Aquest parc, gestionat pels indis Navajo, és famós perqué en ell s'hi han rodat nombroses pel.licules, entre elles alguns dels westerns més famosos de John Ford. Un cop entres, serpenteges una pista de terra que passa entre grans monolits de roca vermella.

La visita al parc està molt regulada. Hi ha certes pistes del parc que no pots recorrer si no és contractant una excursió amb els indis. A més, quan baixes del cotxe no pots endinsar-te pels senders. Hi ha cartells de "no hiking"per tot arreu. En fi, és un parc que vas recorrent en cotxe, juntament amb desenes d'altres cotxes de turistes i  parant a fer fotos. Com diuen els ianquis, una "scenic drive". El lloc, però, és com diu el nom, monumental. Arribem a utima hora de la tarda, fem el circuit i veiem com la darrera llum del dia ilumina les torres.

Després d'això, agafem la carretera cap al nord direcció a Moab, a Utah. Conduim unes hores de nit i decidim parar a dormir a un lloc anomenat Valley of de Gods. Entrem en una pista de terra i al cap d'unes milles parem a dormir en una esplanada. Ens despertem quan encara no s'ha fet dia, ens llevem i després de tirar tot a dins la furgo de qualsevol manera, arrenquem. El sol va sortint i comença a il.luminar els cims de les agulles i el desert que les envolta. El paissatge és infinit. Recorrem una pista de terra que fa un loop d'unes 20 milles. Anem recorrent el trajecte al.lucinats de tanta soledat i de la majestuositat del paisatge. És el de les pelis de l'oest, desert de terra vermella, matojos i agulles que el vent ha anat moldejant. 

En tota la vall, lúnic rastre humà que trobem són algunes restes de fogueres de fa temps. Res més. Fins a on som capaços de veure no es divisa res més que la polsosa pista de terra i el desert. Aquí no hi ha cap indio que hagi vingut a muntar el seu xiringuito ni cap vaquero a qui se li hagi perdut una vaca. Estem sols. Els únics que fan l'indio som nosaltres...

 

Més fotos a:

http://picasaweb.google.com/Tatiana.Soler/ValleyOfTheGodsMonumentValley#