L'altre Utah

El fet d'anar a buscar pedres a on enfilar-te et porta tot sovint a llocs fora dels circuits turístics. És el cas de la part central del país, una àrea a on cap foraster arriba, ni hiker ni urbanita ni dominguero. És una zona que sembla deixada de la mà de Deu, potser per això s'hi veuen tantes esglesies, moltes més que a la resta de Utah, i això és dir molt! Adventistes del septimo dia, luterans, evangelsites, fins i tot una rock curch!!!. De fet, les esglesies, juntament amb els edificis oficials com ara biblioteques, comissaries o ajuntaments, són els únics edificis que es veuen moderns i cuidats. Les vivendes, moltes d'elles prefabricades, aixi com petits ranchos dispersos, semblen del segle passat. Abunden vells cotxes rovellant-se jardins, els cartells de les escases botigues estan destartalats i els estables per caballs sembla que hagin de caure en qualsevol moment. Per un moment sembla que enlloc de ser als Estats Units estiguem a una zona rural de sudamèrica. L' entorn sec i àrid no té l'encant dels deserts del sud i ajuda a reforçar una imatge de desolació.

Com a la resta de l'estat, la densitat de població és molt baixa, Utah té uns 2.800.000habitants, d'aquests, el 80 per cent es concentra al Wasatch Front, un conjunt de ciutats de la part nord com són Salt Lake City, Provo o Odgen. Si tenim en compte que l'extensió de l'estat és gairebé la meitat d'Espanya, el resultat és que hi ha molt poca gent en molt d'espai. Quan conduim impressiona veure extensions i extensions de terreny sense res, ni pobles, ni agricultura ni ramaderia ni res, espais buits.

Creuem algunes poblacions: Elmo, Hungtinton, on no es veu ni una ànima pel carrer, amb molts edificis abandonats i antics negocis tancats. Tenim la sensació de passar pobles fantasmes enmig d'un inmens territori. És un contrast amb el sud de Utah on malgrat que hi ha una densitat de població baixíssima, hi ha activitat turística i els pobles es veuen amb més vida i com no, amb més serveis. Aquí, la sensació de buidor és més accentuada.

Entre les pauses que ens permet el temps capritxós que ens acompanya fa setmanes, visitem Joe's Valley i Triassic. Dues zones de boulder amb roca exel.lent i bones línies però amb una geografia molt particular que fa que hagis d'agafar el cotxe cada dos per tres per desplaçar-te entre els blocs. La zona d'acampada és molt rudimentaria i sembla més un assentament de refugiats que no pas un lloc idilic on gaudir de la natura. Per tot plegat i en especial perquè la pluja no ens deixa, marxem de nou cap a Moab on retrobem el sol i aprofitem per fer un descens en canoa pel riu Colorado. Aigües tranquil·les amb vistes a parets que ja coneixiem: Wall Street, on vam començar els nostres pinitos amb l'escalada de fisures.

Més fotos a http://picasaweb.google.com/Tatiana.Soler/LAltreUtah#

Big Bend, perduts entre roques

un video més... (resultat de dies de pluja dins de la furgo...)

Big Bend, Moab, UT from tatiana soler pastor on Vimeo.

javascript:void(0)

Las Vegas nightmare

Imatges de Las Vegas...

Las Vegas from tatiana soler pastor on Vimeo.

Salt Lake City, UT

 Arribem a Salt Lake city una plujosa tarda, hi passem la nit (una nit d'hotel, la segona del nostre viatge) i després d'una expedició  passada per aigua cap a Idaho hi tornem uns dies més.Ens allotgem a casa d'uns amics que hem fet al camping de City of rocks. Passem uns dies a cos de rei  mentre fora plou i plou. Aprofitem per fer alguna reparació a la furgo, que comença a acusar tot el tute que porta a sobre. La ciutat de Salt Lake City, com tot el que hem vist de país, és un contrast constant.

Esperavem una ciutat moderna, neta, assèptica, on gran part de la població és mormona. Doncs bé, només el downtown respon  a aquestes característiques: edificis alts, moderns, el gran  temple i altres edificis  dels mormons (són les principals atraccions turístiques de la ciutat) i la gent atrafegada amunt i avall. Per contra,  la primera visió que tenim és la de carrers amb vells edificis, alguns d'ells abandonats,  solars i  molts peatons pel carrer.  Ja sabem que aquí ningú va a peu, per tant, un peató és de per sí algú extrany, com sospitós.  Molts d'ells són homeless,  altres tenen pintes molt extranyes, dighem un estil  "usuari". Observem també que molta gent va tatuada de dalt a baix. En fi, la primera impressió que tenim és la d'una ciutat mig destartalada i amb un ambientillu d'allò més canalla, tot el contrari que esperàvem. 

Una altra diferència molt acusada amb casa nostra és el tema de la publicitat al carrer, aquí, casacú pot anunciar el seu negoci com vulgui,  com que tothom va en cotxe, els anuncis i la publicitat està pensada per ser vista des del vehicle, per tant tots els cartells i anuncis són molt grans, a més, pel que sembla, no hi cap tipus de regulació estètica al respecte,  la consequència d'això és una publicitat, sovint extravagant, amb colors cridaners i de dubtós gust per tot arreu. Prolifera un estil d'anuncis tipus autovia de Castelldefels o Lloret de Mar fa 15 anys. 

La imatge de Salt Lake City no és gens glamourosa però en canvi ofereix múltiples oportunitats al voltant: estacions d'esquí a mitja hora del centre, nombrosos senders cap a muntanyes nevades i reconegudes zones d'escalada. És per això que una gran part de la població practica esports de muntanya, com en Will i la Janine que ens van acollir a casa seva. Dos escaladors que als seus cinquanta anys encara tiben com a bous! Això sí també tenen la seva faceta urbana i ens van portar a passejar en el seu Mustang del 1968 pel centre de Salt Lake! 

Més fotos a:

http://picasaweb.google.com/Tatiana.Soler/SaltLakeCity02#

  

Redneck!

El mot "Redneck" l'escoltem tot sovint quan tenim una conversa amb algu de per aquí. El fan servir per descriure a un tipus de gent en especial (hi ha qui diu que el 80% dels americans són Rednecks!). Si al Jueves en sortís un retrat dibuixarien a un paio d'uns 30-40 anys, tatuat, amb una gorra, un pick up elevat i amb rodes ben grans, un munt de llaunes de cerveses al voltant i ... una pistola! apuntant a un blanc com ara una llauna buida. 

Per tothom és coneguda la passió que els americans tenen per les armes de foc. La gent que hem anat coneixent ens ha confirmat que aquesta dèria no es redueix a zones o estats en concret sinó que és a tot el país. El que si hem pogut observar és que gairebé totes les senyals de tràfic de les carreteres secundàries estan tirotejades, i encara més, totes les zones a on hem acampat (les que no són campings ni parcs nacionals) estan sembrades de casquests de bala de tots els calibres imaginables.

Hem pogut veure com dins d'una botiga com ara una gran ferreteria, amb secció d'outdoor i subsecció  de caça i pesca, es venen armes de foc, però no només per anar a caçar bestioles, també pots comprar un fusell d'assalt i altres armes de guerra. Obtenir el permís és ben senzill, hem vist ofertes de "cursillo" + permís per 45$. També hi ha permisos temporals així com la possibilitat de llogar-les......... en fi, que qui  no porta un cacharro d'aquest a sobre  és perqué no vol. A més, almenys a Utah, si tens el permís d'armes la pots portar a sobre o a la guant

era del cotxe. 

Com a nota final afegir que de fet hem llegit als diaris que la venda d'armes és dels únics negocis que no han perdut pistonada en aquests temps de crisi. De fet, les vendes han augmentat!

Al final farem certa la frase que ens va dir l'estiu passat un escalador alemany que havia passat alguna temporada pels USA, amb veu ronca i arrosegant les paraules va deixat anar  lentament: "all you need at the States is a car and a gun".

El tamany és el que importa, climbing in Indian Creek, UT.

Tots els escaladors que anàvem coneixent als voltants de Moab  ens feiem la mateixa pregunta: "heu anat ja a Indian Creek?". Quan responiem "no, però hi pensem anar", ells afegien: "ohhh, it's the best crack climbing in the world". Ells ho tenen clar, altres zones seran més grans, amb parets més altes i amb víes amb noms més llegendaris i amb més història, però les millors fisures del món estan allà, en aquest racó de desert a l'oest americà. Ara que hi hem estat podem afirmar que són com a mínim les millors fisures que hem vist mai! Per a un "no climber" són quatre pedres mal posades però per als que els agrada enfilar-se per les parets amb autoprotecció, és com arribar a la meca.

Ara bé, escalar a Indian Creek no té res a veure amb l'escalada que hem fet fins ara. És com si comencessis de zero. Adéu a l'estil, benvingut el garrulisme d'arrossegar-se mentre esgrimeixes sons que semblen trets d'una peli de terror. 

Vam arribar a Indian Creek  mentre es feia fosc  enmig d'una espectacular tempesta,  amb llamps que il.luminen tot el cel, forts trons, cops d'aire i uns ruixats que feien que l'accés a la zona d'acampada que havíem escollit estigués creuada per una riera impossible de passar. El clima reforçava el terror de les fisures! De cop, vam veure tot de fum blanc que sortia de la base d'una de les parets properes, és in incendi? és fum? No!!! És un desprendiment, un troç de paret se n''ha anat avall!!! Això encara li donava més ambientillu a la idea d'escalar! (aghhhh!)

Finalmet, la tempesta va amainar i vam acampar. Les zones d'acampada habilitades són molt rústiques, només hi ha (si tens sort) una taula atrotinada i el que no falta és un lloc per fer foc i reviure les típiques imatges de les pelis de nens que van d'acampada on es posen a fer Marshmellows (nubes) a la brasa. T'has de portar tot de casa, aigua inclosa i les dutxes es cotitzen a 7 dolars! . Tot i això el lloc val la pena. Estàs al costat d'una carretera secundària que s'endinsa en el desert, i a banda i banda s'enfilen parets vermelloses. Estas lluny de tot. De fet el nucli habitat més proper és Monticello a 60 milles que discorren entre matolls i "quejios" de vaques. 

Desprès de molts xàfecs, llamps i  trons  podem escalar dos dies allà. Escollim dos sectors: Donneley Canyon i Supercrack. Flipem amb les vies  que hi ha allà, són línies obvies,  fisures interminables, d'una geometria perfecta. Veient-les entenem l'expresssió dels locals de "pure lines". La primera novetat és que t'has d'embenar les mans per escalar,(sort que el Joan té el curset de primers auxilis i la tati un master en corta y pega).  La idea és confeccionar-te uns guants amb esparadrap que et cobreixin el dors per poder-lo empotrar dins de la fisura de la manera menys dolorosa possible. 

El tamany de la fisura a escalar determina la part del cos que pots posar dins d'ella per anar pujant i el tamany de friends que necessites per protegir-la, ja que els únics anclatges fixes són els de la reunió per baixar al terra. Sobre el paper, les víes les més fàcils són les fisures de mans, en les que retorces la mà dins de la fisura fins aconseguir que quedi encaixonada, això és el jamming, (empotrament). A base de jammings vas pujant com pots, en molts moments arosegange com un cuc. L'escalada sol ser bastant una questió de fe, d'anar aguantant i de lluitar. (i de cridar i remugar, aighhhshhshhghshdhdhdhdh!!##).

Fem algunes vies de primer, buscant les més curtes i en el que l'ample de la fisura no sigui constant, ja que sino necessites molts friends repetits. La gent que escala per aqui acostuma a tenir el que anomenen un desert rack, un joc de friends amb els numeros més utilitzats multiplicats per 5 o per 6. És el mínim per poder escalar aqui ense dependre d'altres. Això implica carretejar uns quants quilos de material a la motxil·la! Ens sorprenem de la seguretat que donen les proteccions naturals en fisures tant perfectes. Després, gràcies a la gent que hem conegut fem algun toperope a vies clàssiques com Generic Crack, 3 AM Crack o Anasazi. 

Quan marxem pensem que algun dia tornarem i farem un intensiu per ser "uns cracks de les cracks".

Més fotos a:

http://picasaweb.google.com/Tatiana.Soler/IndianCreekUT#

Hiking in Utah

Moab és sens dubte capital del "hiking". Això del "hiking" no és res més que el caminar per la muntanya de tota la vida però suposem que calia donar-li mot propi per poder-ne fer un màrqueting més ajustat. Amb màrqueting o sense, els voltants de Moab ofereixen possibilitats infinites pels amants de la natura (i de la suor... poques ombres hi ha al desert...).

El parc de Canyonlands ofereix senders laberíntics on descobrir monolits de roca taronja i vistes sobre la part sud del creuament del Colorado i el Green River.  Els camins passen per estrets de roca on cal fer alguna grimpada per desprès anar rebossan-te els peus amb sorra fina per la conca d'una riera seca. Pel camí floreixen cactus grocs, vermells, roses i es van creant algunes petites piscines que cal vorejar (el seu color verd fosc i la múltiple fauna aràcnida flotant no atrau la immersió...).

En un sender típic de parc et pots creuar amb la parella cincuentona professional del hiking fins als estudiants que s'acaben de graduar del Highschool. L'equipament d'uns i altres són dos móns a part. Els primers semblen equipats per la NASA amb una missió a Mart. Porten vestimenta de muntanya, pantaló llarg i samarreta tècnica, motxil·la Camel Back (on probablement portaran 4 litres per barba), i a la solapa de la motxil·la: un termometre, una brújula i un xiulet! Piiiiii, Piiiiiiii Paquito, estoy aquí! I el més important: una inscripció a la solapa del jersei on diu: "Hydrate or die", hidrata't o mor! (tela)

Els estudiants van en un grup de quatre, tres noies i un noi. Ell, el machito. L'únic que porta motxil·la i el que porta l'aigua. Aquí no hi ha Camel Back que valgui, ell és el camell. Elles van com si anessin a la classe d'educació física al mes de juny: shorts curts fins a la ingle, samarreta de tirants i la càmara de fotos penjada del dit polze.  Menys tècnics que els de Verano Azul. 

Això sí, tots ells van arribar al final del "hiking" per exclamar un "oooooooohhhhh" al veure el Druid Arch (foto) i les Needles, agulles de roca ataronjada que ens havien acompanyat durant tot el camí però no erem conscients de la seva presència. 

Canyonlands és un parc immens i té parts díficils d'explorar a no ser que tinguis un 4x4. De fet és aquí on li hem posat la primera pega a la furgo. Haguès estat bé poder perdre's per "The Maze" la zona més inaccessible del parc on potser sí que podriem veure el famós Mountain Lion (puma) que apareix tots els cartells de cada parc natural i que sembla més una broma que una advertència.

La pluja no ens va deixar endinsar-nos per la part nord de Canyonlands ni per Arches però sí que vam viure moments climatològics estelars, ruixats intensos, ventolades d'espant i calamarsades primaverenques. No sempre ha de fer sol, no? seria irreal pensar que durant 5 mesos viurem a una temperatura de 20 graus i amb cels blaus sense núvols. 

Ara bé, al desert poca broma quan plou! Es pot produir el que diuen Flash Floods o innundacions repentines, al pur estil d'Arenys de Mar en plena riuada. Així que l'altre dia, mentre caminavem riera seca amunt per Arches, creuavem els dits i anavem comptant el temps que passava entre llamp i tro. Cagats de por creuavem rierols, saltavem arbusts i anavem dient: "las cosas se estan poniendo feas ahí arriba"... una muletilla cinematogràfica que anem dispersant cada cop que el clima ens la juga... i ja es repeteix massa sovint!!!

Bromes a part, Canyonlands és fins ara el parc que més ens ha impressionat. Des de la zona d'Island in the sky et sents elevat. Als peus tens el relleu del que podria ser una maqueta gegant. Canons a tort i dret excavats pels rius Colorado i Green River, torres esculpides per gelades hivernals, temperatures extremes, ventolades i d'altres condicions adverses de les que tant ens queixem però que acaben per oferir-nos un paisatge memorable.

Més enllà de les caminates dels parcs hi ha racons que no surten a cap guia i que ens han ofert moments extraordinàris. Aquest és el cas del sender Negro Bill Canyon, una caminata de com a molt 2h que vas fent al costat d'un riu on pots banyar-te als peus de roca ataronjada i acabar a l'ombra d'un arc que està considerat com el sisé més gran del país. Només cal buscar el racó i per sort tenim temps per fer-ho.

Més fotos a:

http://picasaweb.google.com/Tatiana.Soler/HikingMoab#