Bowron Lakes, BC

Fa mesos vam reservar l'acces als Bowron Lakes per fer un circuit en canoa. Els Bowron Lakes son un conjunt de 10 llacs on la gent normalment hi fa un circuit que dura uns 8 dies.
Nosaltres, com a novatos que som del tema de la canoa vam decidir nomes fer la meitat del circuit que arriba fins les Cariboo Falls, unes catarates impressionants.













Tres consells donariem als que vulguin fer aquesta increible excursio:
1. Saber els minims de com portar una canoa. (evitareu avancar fent SSSSS com nosaltres vam fer... semblavem dos borratxos de les Rambles amb rems a les mans).
2. Portar litres d'antimosquit. Imprescindible! Va ser per culpa del milio de mosquits que ens van atacar que vam haver de fer una retirada abans d hora.
3. Fer el circuit carregat de paciencia. Anar en canoa durant 5 hores al dia i sense tenir/ne ni idea pot portar a situacions limit amb el teu acompanyant de canoa.

Ara be, tots els petits inconvenients s'obliden quan sents que ets en un espai unic. Li donarem la rao al tiet Joan, sempre es una refrencia a la hora de viatjar, que diu que a Canada hi ha una serie de parcs provincials que valen molt la pena. Aquest nomes deixa accedir a 46 persones al dia en un total de 162 km acuatics. Aixo vol dir que gaire be sempre estas sol amb la canoa i els ants (alces) que et vas trobant pel cami. (foto)

Per la nit acampes a la vora del llac i pots fer foc (els del parc et donen la llenya i tu has de portar una destral per fer de Robinson Crusoe per una estona). Quan el sol se'n va apareixen els cants dels loonies, els anecs insignia de la moneda d un dollar canadenc. Es un cant que ressona clar i fort i et transporta a un clima mes tropical. Ja de nit el silenci es fa present i nomes si tens sort sentiras un ant caminant per la vora del llac menjant algues verdes.













L'ant (alce) es un animal estrambotic. Es el tot terreny dels animals. Es capac d aguntar hiverns gelids menjant fusta i liquens dels arbres, caminar per la neu com si res i passar els estius pastant a la vora dels llacs on pot arribar a summergir/se fins a 6 metres per deleitar/se menjant algues.


Te una cara d'empanat com si aquestes algues tinguessin efectes secundaris i camina amb molta gracia pel fang gracies a una doble articulacio que te a les potes. De fet les potes tambe son la seva arma defensiva. Pot donar una coSSa que pot foragitar als pocs predadors que te com ara el puma.

Els Bowron Lakes son uns dels espais mes salvatges on hem estat i de lluny un on la tranquilitat no es un fet extraordinari sino una rutina gratificant.

Bowron Lakes, BC from tatiana soler pastor on Vimeo.

Penjarem fotos en el proper intent!!
(sorry no tenim C trencada ni accents!)

Recordant el far west

Ara que ja portem uns dies a Canadà no podem evitar una sensació de nostàlgia  quan pensem en  Wyoming i Montana i en tot l'univers cowboy en el que hem estat immersos. Si als USA predominen els cotxes grans, allà el que es porta és la "doble rueda",  mastodòntics pick up amb dues dobles rodes a darrera. Les esglesies formen part del paissatge quotidià fins a tal punt que hi trobem la "cowboy church",  l'esglesia dels cowboys. 

De fet hem vist cowboys i cowgirls del segle XXI que vesteixen, caminen i saluden com  a tals. Estem una mica preocupats perquè ja comencem a caminar amb les cames  arquejades i a saludar amb una lleu inclinació de cap mentre ens pugem la visera de la gorra amb el dit índex. És una estètica que hem vist mil i un cops  a les pel.licules i desprès d'uns dies per aquí ja ens és molt familiar, encara que la majoria de gent que veiem pel carrer cantaria com una almeja si els traslladessis de cop a una ciutat i no diguem a Europa. Mentre creuem pobles minúsculs pensem que per a algú que visqui a New York o a Boston, aquest ambient els deu resultar igual d'exòtic que a nosaltres. 

En aquests dos estats tot són reminiscències del far west. No sorprèn doncs que la capital de Wyoming es digui Cheyenne. Aquí hi ha reserves dels indis black feet (els genuins piés negros, no els que veiem últimament pel carrer Escudellers) i la població de Cody, presuntament fundada per Bufallo Bill,  presumeix de ser la capital mundial del rodeo. De fet el rodeo que és el logotip de les matricules dels cotxes.

És també a Montana on trobem Little Big Horn, un lloc històric perqué va ser una de les poques batalles que van guanyar els indis l'any 1876. El 7é de caballeria va ser derrotat a mans dels indis sioux comandats per Crazy Horse...... aquí la història no l'han escrit ni grecs ni romans ni musulmans al llarg dels segles sinò que els personatges històrics més destacats són gent com Buffalo Bill, Sitting Bull (Toro sentado) o el General Custer.

La sensació d'immensitat que es perceb conduint per aquestes carreteres és molt forta, és la terra dels grans espais oberts. De fet la població de Wyoming és de 500.000 habitants en una superfície que és la meitat d'Espanya. L'herència del salvatge far west es manifesta arreu, també en el caràcter de molta de la gent que viu per aquí. Washintong els queda molt lluny i mai els ha agradat seguir directrius imposades des de fora. Un dels bens més preciats és la llibertat individual, llibertat que per ells siginfica el fet de poder tenir armes per caçar, pescar i defensar les seves propietats com han fet sempre o conduir motos sense casc (no és obligatori). Aquí cadascú és responsable de la seva seguretat, el concepte de ciutadania o les lleis federals  tenen un sentit molt diferent que a altres llocs. Molts  ranchers de per aquí desconfíen per naturalesa del govern federal. És el "Life free or die" (viu lliure o mor)

que diuen per Montana.

A Missoula,  Montana,  vam disfrutar de l'hospitalitat del Grey i la Eloise, una parella que vam conèixer escalant a City of Rocks. Ell, a part d'escalar li agrada caçar. Està jubilitat (donava classes a la universitat de geologia) i passa tant temps a casa com a la furgoneta recorrent el país. Al menjador de casa llueix una cornamenta d'un cérvol que va caçar amb arc i fletxes, i a sobre la perxa al costat de la porta d'entrada hi té un rifle amb mira telescòpica, just a sobre els xubasqueros i els barrets,  sense funda ni res  no fos cas que uns indis sioux o una manada de llops famolencs apareixessin de cop al jardí. 

Més fotos a:

http://picasaweb.google.com/Tatiana.Soler/MontanaWyoming#

Les Rockies

Les Rocky Mountains s'extenen al llarg de 4800 km entre New Mexico (USA) i British Columbia (Canadà). Durant el nostre viatge on ja portem més de 15.000 km!!! d'autopistes, carreteres secundàries i pistes assalvatjades ( i totes gratis! que n'aprenguin a casa!), hem tingut la sort de descobrir alguns dels parcs més emblemàtics de les Rocalloses.

El primer va ser el Rocky Mountain National Park a Colorado. Allà vam comptar amb l'ajuda d'en Joe, un culè americà que haviem conegut al bar on vam veure la final de la Champions. Ell ens va portar a fer boulder al llac Haiyaha, a més de 3.000 metres d'alçada. La neu cobria part dels blocs i havies de summergir-te dins de la neu per començar a escalar. Escalar a 3000 metres és una odissea perquè costa molt respirar!

L'alçada també ens va provocar un mal d'orella increïble quan vam caminar per la tundra. Només les marmotes i les cabres són capaces de soportar el vent gèlid de les Rockies. 

Vam deixar Colorado per entrar a Wyoming, terra de cowboys per excel·lència. Allà hi ha dos parcs majestuosos: Teton NP i Yellowstone NP.

A Teton vam grimpar fins a tocar la neu i vam avistar aguiles calves a bord d'una canoa que l'Sparky i l'Andy ens havien deixat. Aquesta parella d'escaladors els vam conèixer escalant a Wild Iris, un sector d'escalada esportiva en un paratge idílic. Només coneixer-los ja ens van oferir visitar-los. (com bons okupes que ens hem tornat ens hi vam instal·lar per tres dies!).

Yellowstone va ser el parc dels bitxos salvatges. El Lamar Valley és una vall a l'est del parc on vam tenir la sort de veure Grizzlies, ossos negres (una mare amb petits), llops menjant el cadaver d'un bissó, manades de bissons i cervols. Va ser un festival.

I de festival en festival perquè vam celebrar el 4 de juliol, dia de la independència, en un ranxo de Montana a casa d'una gent que haviem conegut a Idaho. Vam anar a un rodeo, a unes dances indies, ens vam banyar al riu vigilant que no vinguès cap ós... (sembla ser que n'hi ha un d'habitual), vam fer la barbacoa de rigor (com es troben a faltar les costelles de xai!!! i l'aioli!!!) i com no vam veure focs articials. 

Desprès de passar per la "to the sun road" del Glacier National Park vam creuar a Canadà. A la frontera només ens van fer tres preguntes:

1. Porteu armes? (Sí una navalla suïssa multiús)

2. Porteu algún producte que teniu intenció de vendre a Canadà? (no, venim a comprar tot el que poguem! visca el consumisme!)

3. Porteu més de 10.000$ en efectiu? (Ens haguès encantat dir que síiiiii però les nostres finances ja no són tant pròsperes com al principi del viatge!)

Superades les preguntes ens vam endinsar a Canadà i va començar el festival de parcs de les Rockies Canadenques: Banff i Jasper.

Tots dos parcs estan massificats de turistes aixó sí a la que fas una excursió de més de 3h ja no trobes a ningú, de fet et trobes a qui ens vam trobar nosaltres... un ós negre en mig del sender. El teniem cara a cara a només 10 metres. Se'ns va quedar mirant i abans que els cames ens fessin figa va girar cua. 

Les normes diuen que has de tornar enrere i abandonar l'excursió però era més emocionant seguir! Estavem cagats de por però ens feia gràcia tornar-lo a veure. Això sí portavem l'spray de pebre a la cartutxera com a cowboys de pacotilla que som. A la vegada cantavem les cançons més xorres que podeu imaginar ja que diuen que si fas soroll no s'acosten. Deuriem cantar tant malament que no el vam tornar a veure. 

Canadà és "bear country" (territori d'ós). Tot territori fora de les ciutats és considerat com a habitat de l'ós. N'hem vist a les carrerters principals i a les secundàries. És una meravella.

El que ja no ens agrada tant és la devoció que tenen els locals per la taxidermia, d'ossos inclosa... (veieu foto)

Més fotos a: 

http://picasaweb.google.com/Tatiana.Soler/Rockies#

Fauna i flora de les Rockies

Això és part del que hem vist fins ara...

Fauna i flora de les Rockies from tatiana soler pastor on Vimeo.

Desert Towers

Després del nostre tour  per northen-central  Utah i City of Rocks tornem  a passar per Moab tot just per dirigir-nos a l'est, a Colorado. Aprofitem que tornem a ser aquí per intentar escalar alguna de les moltes torres del  desert  que hi ha per aquí. Després de mirar guies i  parlar amb gent, escollim dues, la Ancient Art a les Fisher Towers i la Independence Monument a Colorado National Monument, ja a l'estat de Colorado.En aquestes torres hi ha algunes de les vies més populars i accessibles, tenint en compte que es tracta d'escalada d'aventura.

La nit anterior acampem al costat de les Fisher Towers, el lloc és increible: una zona d'acampada tranquil.la i panoràmica sota les mateixes Torres. Aquell mateix vespre el Joan surt disparat com un coet a comprobar el camí d'accés a les torres i a veure  la pinta que té la via. Abans d'anar a dormir estem tant nerviosos que preparem les motxil·les amb tot el material. No creuem paraules, només mirades d'impaciència. 

L'endemà al matí molt d'hora (les 6h del matí!!) ens acostem cap allà, escalem els primers llargs inclosa una  llarga xemenia, amb roca una mica fangosa. L'escalem amb soltura i fins i tot  arribem a disrutar-la. (Beneits! no sabiem el que ens esperava!). Després d'això, un curt llarg ens porta a un replà a on està l'ultima reunió. 

Allà hi el famós sidewalk, has de caminar sense cap protecció per una pasarel.la de uns 7 o 8 metres de llargada i uns 30 cm que es va estretant fins aribar al peu d'un "pirulo" a on xapes un parabolt i t'hi d'enfiles per aribar al cim. És un dels cims més fotogènics i famosos de tot el Corado Palteau. El Joan no s'ho veu, camina dos o tres passes però la sensació és bestial, estas absolutament rodejat d'aire per tots costats. Només es tracta de caminar però el sol fet de posar-se dret impresiona. La sensació de buit és abosluta.  

Després d'uns moments per la meditació i reflexió, d' un parell d'intents i molts sospirs, desisitim i baixem. Malgrat no haver trepitjat el cim tornem contents cap al cotxe. El racó a on està la via és molt especial, a més hem estat sols durant tot el matí envoltat de torres de fang.

L'endemà escalem l'Independence Monument. L'aproximació a la via ens porta més d'una hora, el cel amenaça tempesta i la xafogor és insoportable. L'estiu ja és aquí i al desert és molt rigurós. Després d'haver estat en llocs més humits i frescs costa tornar a la sequedat i la pols. La Tatiana entra en una crisi d'aquelles a on pensa: "Tant bé que estaria ara mateix a la Costa Brava menjant un arròs caldós!!". Quan ja sembla que no podem més apareixen unes cabres per sobre unes roques. Són les bighorn sheep!!! I tot seguit un llangardaix de colors que haviem vist a la guia i pensavem que era impossible de trobar al món real! Això ja és una recompensa! 

Quan arribem a peu de via una familia ens saluda i ens pregunta: "Voleu veure una serp de cascabell?". La Tatiana es posa a tremolar. Té panic a les serps i encara més si la serp és al costat de la via!

La serp però és petita i està ben amagada dins d'una roca, escoltem el soroll que fa amb el cascabell com a adverència. Ens entra un panic tal que fa que avancem com una tortuga entre les roques, mirant a tot arreu.

L'ascens a la via és fàcil. El primer home que la va pujar, un tal Otto, hi va escultpir un munt de graons per poder pujar facilment i posar-hi al cim una gran bandera dels Estats Units per un 4 de juliol de principis de segle XX. Això sí que és ser patriota!

Finalment el dia aguanta, fem la via i tornem a la furgo, arrenquem i  ens dirigim a l'est a les muntanyes rocalloses de Colorado per anar després  cap al nord. S'ha acabat el desert, tenim ganes de canviar d'aires. La Tatiana està eufòrica, ja que s'ha acabat la pols, els cactus i els matolls secs. Ara toca el verd, els arbres, els llacs...(però no sap que també vindrà la pluja, el fang i un mil·lió de mosquits...). 

Més fotos a:

http://picasaweb.google.com/Tatiana.Soler/DesertTowers#

Una de "l'oeste"

Real Cowboys do exist from tatiana soler pastor on Vimeo.

City of Rocks, ID

Les pel·licules americanes, els telenotícies, els "30 minuts" dels diumenges i els "impactos TV" d'Antena 3 ens han bombardejat durant anys amb imatges dels americans. És així com la majoria de nosaltres hem creat una imatge prototípica dels americans: gent patriota amb tendència al sobrepès, posseidors d'armes i de grans cotxes potents.

En aquest viatge, com passa tot sovint en els viatges, aquests tòpics s'estàn desmuntant.

La sort ha fet que ens creuessim amb gent molt especial. Gent que ens ha acollit a casa seva com si fossim íntims amics de tota la vida. Gent que de les armes no en vol saber res. Gent que està super fibrada. Gent que critica la política de Bush. Gent que té ganes de viatjar i que s'interessa per altres cultures...Això sí, no deixa de sorprendre'ns que la majoria de gent amb qui finalment hem establert una amistat és gent de més de 50 anys! De fet, hem observat com aquí la gent que practica esport ho fa tota la vida. Escalant hem trobat a grupets de 50 i 60 anys, alguns jubilats, que han escalat tota la vida i que encara continuent escalant. Estan en molt bona forma física i amb una empenta que ja ens agradaria tenir quan arribem a la seva edat.

Això sí, tots els que hem trobat fent activitats d'outdoor són blancs. Potser algun asiàtic però en cap cas hem vist un mexicà fent footing, escalada o canoa. Això ens ha portat a pensar en una teoria que expliqui el fenòmen. Les pistes són que tot es deu a dos factors: un cultural i l'altre econòmic. De fet aquest darrer influencia l'altre ja que la cultura no és estàtica sinó que evoluciona.

Pensem que els mexicans que venen aquí per treballar ho fan en feines precaries: llargs horaris i sous baixos. El cansament pot fer que enlloc d'anar a fer esport et vulguis tirar al sofà. A la vegada, la necessitat d'estalviar per enviar diners a Mèxic farà que no et gastis diners en activitats ocioses. Fins aquí tot quadra. Però que passa amb els mexicans de segona o tercera generació que ja tenen la familia aquí, que ja han anat a l'escola aquí? Hi ha esports de mínim cost: sortir a correr, anar en bici... i mai hem vist un sol mexicà fent esport... Serà la cultura una resposta? prefereixen estar en familia fent un picnic enlloc de fer esport?

Tot això ens fa pensar en l'Espanya dels 60 i 70 on menys gent feia activitats esportives (excepte futbol). Això ha anat canviant en les darreres dues decades i curiosament ho ha fet al mateix ritme que ha augmentat el nivell socioeconòmic... per tant tenim la teoria que a més renda per càpita més diners i més temps es dedica a l'oci esportiu i en especial en cultures on la gent no passa tant de temps amb la familia.

A City of Rocks, Idaho, vam conèixer un grup de gent entre els 50 i els 60 que estaven acampant al costat nostre. Com que la pluja va ser la tònica dels 5 dies, vam tenir temps per coneixer-los i descobrir que a la seva edat segueixen tant apassionats del món "outdoor" com qualsevol jovenet. 

City of Rocks és un espai màgic. S'hi arriba des d'una carretera secundària que atravessa un poble on hi ha tres botigues: el steakhouse (les millors hamburgueses fins ara!), la pizzeria (pizzes enormes a molt bon preu) i el super que també ofereix dutxes calentetes. Quan s'acaba el poble comença el festival de roca. Parets envoltades de matolls verds per on es dibuixen caminets per perdre's. Pots acampar i anar caminant cap a les roques. El fet de no tocar el cotxe és un descans. De fet, a la majoria dels llocs que hem anat a escalar sempre hem hagut d'agafar el cotxe per anar amunt i avall i per una vegada podem despreocupar-nos-en per uns quants dies. 

Quan marxem de City of Rocks sabem que tornarem a veure a la gent que hem conegut i marxem pensant que ens hi podriem quedar dues setmanes senceres però el temps es va escurçant!

De camí a la carretera secundària ens trobem amb un centenar de vaques i els corresponents cowboys. Això sí que és com a les pel·lícules!

Més fotos a:

http://picasaweb.google.com/Tatiana.Soler/CityOfRocksID#