Moab és sens dubte capital del "hiking". Això del "hiking" no és res més que el caminar per la muntanya de tota la vida però suposem que calia donar-li mot propi per poder-ne fer un màrqueting més ajustat. Amb màrqueting o sense, els voltants de Moab ofereixen possibilitats infinites pels amants de la natura (i de la suor... poques ombres hi ha al desert...).
El parc de Canyonlands ofereix senders laberíntics on descobrir monolits de roca taronja i vistes sobre la part sud del creuament del Colorado i el Green River. Els camins passen per estrets de roca on cal fer alguna grimpada per desprès anar rebossan-te els peus amb sorra fina per la conca d'una riera seca. Pel camí floreixen cactus grocs, vermells, roses i es van creant algunes petites piscines que cal vorejar (el seu color verd fosc i la múltiple fauna aràcnida flotant no atrau la immersió...).
En un sender típic de parc et pots creuar amb la parella cincuentona professional del hiking fins als estudiants que s'acaben de graduar del Highschool. L'equipament d'uns i altres són dos móns a part. Els primers semblen equipats per la NASA amb una missió a Mart. Porten vestimenta de muntanya, pantaló llarg i samarreta tècnica, motxil·la Camel Back (on probablement portaran 4 litres per barba), i a la solapa de la motxil·la: un termometre, una brújula i un xiulet! Piiiiii, Piiiiiiii Paquito, estoy aquí! I el més important: una inscripció a la solapa del jersei on diu: "Hydrate or die", hidrata't o mor! (tela)
Els estudiants van en un grup de quatre, tres noies i un noi. Ell, el machito. L'únic que porta motxil·la i el que porta l'aigua. Aquí no hi ha Camel Back que valgui, ell és el camell. Elles van com si anessin a la classe d'educació física al mes de juny: shorts curts fins a la ingle, samarreta de tirants i la càmara de fotos penjada del dit polze. Menys tècnics que els de Verano Azul.
Això sí, tots ells van arribar al final del "hiking" per exclamar un "oooooooohhhhh" al veure el Druid Arch (foto) i les Needles, agulles de roca ataronjada que ens havien acompanyat durant tot el camí però no erem conscients de la seva presència.
Canyonlands és un parc immens i té parts díficils d'explorar a no ser que tinguis un 4x4. De fet és aquí on li hem posat la primera pega a la furgo. Haguès estat bé poder perdre's per "The Maze" la zona més inaccessible del parc on potser sí que podriem veure el famós Mountain Lion (puma) que apareix tots els cartells de cada parc natural i que sembla més una broma que una advertència.
La pluja no ens va deixar endinsar-nos per la part nord de Canyonlands ni per Arches però sí que vam viure moments climatològics estelars, ruixats intensos, ventolades d'espant i calamarsades primaverenques. No sempre ha de fer sol, no? seria irreal pensar que durant 5 mesos viurem a una temperatura de 20 graus i amb cels blaus sense núvols.
Ara bé, al desert poca broma quan plou! Es pot produir el que diuen Flash Floods o innundacions repentines, al pur estil d'Arenys de Mar en plena riuada. Així que l'altre dia, mentre caminavem riera seca amunt per Arches, creuavem els dits i anavem comptant el temps que passava entre llamp i tro. Cagats de por creuavem rierols, saltavem arbusts i anavem dient: "las cosas se estan poniendo feas ahí arriba"... una muletilla cinematogràfica que anem dispersant cada cop que el clima ens la juga... i ja es repeteix massa sovint!!!
Bromes a part, Canyonlands és fins ara el parc que més ens ha impressionat. Des de la zona d'Island in the sky et sents elevat. Als peus tens el relleu del que podria ser una maqueta gegant. Canons a tort i dret excavats pels rius Colorado i Green River, torres esculpides per gelades hivernals, temperatures extremes, ventolades i d'altres condicions adverses de les que tant ens queixem però que acaben per oferir-nos un paisatge memorable.
Més enllà de les caminates dels parcs hi ha racons que no surten a cap guia i que ens han ofert moments extraordinàris. Aquest és el cas del sender Negro Bill Canyon, una caminata de com a molt 2h que vas fent al costat d'un riu on pots banyar-te als peus de roca ataronjada i acabar a l'ombra d'un arc que està considerat com el sisé més gran del país. Només cal buscar el racó i per sort tenim temps per fer-ho.
Més fotos a:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada