2 on the rocks: The Lizard

La vida del campista té els seus intringulis. I del campista aburgesat, encara més. En aquest viatge anem "a lo grande". Disposem de nevera (amb barra de gel), un conversor connectat a l'encenedor del cotxe que serveix per alimentar els múltiples aparells (càmara 1, càmara 2, mac, mòbil, ipod... poca broma, eh), portem colxonetes autoinflables (que d'auto no tenen res), una cuina de dos fogons, una bombona gegant de propà, utensilis variopintos per cuinar i l'estrella de tot el material: una dutxa portàtil. (o us pensaveu que no ens dutxavem?)

La logística de l'habitacle té el seu què quan es tracta d'entaforar tots els ítems anteriors més: 3 cordes d'escalada, 2 matalassos per fer boulder, 2 motxil·les tamany "me'n vaig de colonies", 2 motxil·les tamany "me'n vaig a escalar durant el dia", una bossa gran del pal "això que no faig servir ho poso per aquí", tres bosses de mà estil "mensaka" catalogades com: bossa cultura (llibres i folletons) i 2 bosses polivalents (ara per fer boulder, ara per anar a comprar). I a més a més, dues caixes que funcionen com a rebost on proliferen les barretes energètiques, els paquets de pasta, les llaunes de chili con carne, els fruits secs i dues ampolles d'oli d'oliva que venerem cada vespre.

Gestionar la intendència s'ha tornat fàcil desprès d'un mes i pico de viatge. La rutina és buscar un lloc per dormir (no sempre fàcil si ets en un parc nacional... però generalment trobem llocs apartats a les zones catalogades com BLM (Bureau of land management), són terres del poble i per al poble i s'entèn que tu pots fer el que vulguis. Podem fer foc cada nit i acampar les nits que volguem.) Mantenir les cervesetes fresques també és una tasca a la que ens entreguem amb afició. El gel dura tres dies (dos al desert, o sigui, sempre,jejeje) i en venen a tot arreu. Un altre feina és buscar aigua: en pots comprar en màquines que hi ha als supermercats (30 cèntims uns 4 litres) o bé buscar-la a les aixetes dels parcs naturals. I de nit, la recerca furtiva de llenya comença. En principi no pots recollir ni un branquilló del terra però la idea de fer foc és més atractiva que respectar el cartellet de turno...

Un d'aquests dies, buscant un lloc on dormir vam veure una furgoneta pintada de colors una mica destartalada aparcada en una de les poques ombres en centenars de kilòmetres. Els privilegiats també tenien un rierol a la vora. Ens hi vam acostar per preguntar si allò era terra BLM. La pregunta es va convertir en una xerrameca de més de 3h amb cerveses amb llima, natxos, amanida, salmó fumat i unes quantes anècdotes. Acabavem de conèixer a una parella de Vancouver, l'Ian i la Valèrie. L'Ian és un amant dels deserts. Aquest home de 61 anys, viatja dos o tres cops l'any des de Vancouver amb la seva furgoneta de l'any 78 fins a Arizona, sud de Utah, sud de Califòrnia, nord de Mèxic,etc per perdre's pel desert i trobar els seus propis camins. Amb el seu bastó i els seus 4 litres a la Camel Back és capaç de caminar durant hores sota el tòrrid sol esquivant matolls i grimpant per canons inòspits.

Amb ell vam fer un dels trekkings que ens ha marcat més fins ara. Vam explorar un canó per on discorria un tímid rierol (allà ens vam banyar vestits per estar frescs durant part de la travessia) i vam enfilar canó amunt per desprès baixar a un segón canó més obert, completament sec. Els peus s'enfonsaven per la sorra, la gola se t'anava secant i el cap, malgrat el barret, bullia. Hi havia moments que ens preguntàvem... "què estem fent aquí?". L'Ian, en canvi, estava tant panxo. Semblava que no notés els més de 90 F que de segur que feien.

D'una previsió de 4-5h vam acabar fent 8h perquè l'Ian, amant de l'exploració, va voler provar un nou camí pujant fins al coll d'una muntanya. "Aquest ens encigala", pensàvem. Però ens va demostrar els seus anys d'experiència i grimpant amunt (inclùs amb algun pas de boulder) i serpentejant avall, vam arribar al campament on ja queia la nit i per fi refrescava una mica.

Allà, entre copes de vi i alguna cerveseta fresca l'Ian ens va explicar que cada any visita el Burning Man Festival, a Nevada. Una trobada del més friqui que pogueu imaginar. Enmig del desert es troben milers de persones. No hi ha concerts programats. Són actes totalment improvitzats pels participants. Cadascú munta la seva paradeta, el seu surtidor de cervesa, la seva música i et vas passejant pel lloc. Hem donat un cop d'ull a uns videos d'internet i tela marinera! us deixem un link on xafardejar!