Kolob Canyon, Zion NP, UT

Saint George és el primer lloc de Utah que trepitgem. Hi arribem a la desesperada, buscant un sports bar on veure el Chelsea-Barça. Teniem por de no trobar-ne. Segons diuen, a Utah tot el que està relacionat amb la beguda està molt regulat. Però vam trobar un bar espectacular on ens van oferir 2 pantalles plasma per a nosaltres dos! Vam patir de valent, com tots, i vam cridar al minut 92 quan l'Iniesta ens va salvar. Els del bar no s'ho creien!

Recordarem Saint George, per la semifinal i també per un bon mur d'escalada, no esperat que ens va fer passar una bona tarda. Roca taronja de grans forats, vies curtes i a la ombra. Què més es pot demanar?

Saint George, al mig del desert, és la ciutat més propera al parc nacional de Zion. És terra de mormons. Després del seu llarg paregrinatge com a gent perseguida, van arribar a aquestes terres inòspites i despoblades i s'hi van quedar. El sud de Utah va ser la seva terra promesa.

El parc el formen un canó principal i uns superiors als que s'accedeix des d'una altra entrada. A l'entrada del canó principal està el "visitor centre" i tota la parafernàlia comercial comuna a tots els parcs. A partir d'aquest punt has d'agafar un autobús que va fent parades a diferents llocs d'interès. El canó és maco sense arribar a ser espectacular i la massa de turistes que hi trobem, junt a la calor asfixiant que fa, li treuen bastant d'encant.

Ens ha sorprès la quantitat de gent de mitjana i avançada edat en molt bona condició física, que no es limiten a passejar-se en bus, menjar-se una hamburguesa al selfservice o comprar a les botigues sinó que fan trekkings força exigents.

Les oportunitats d'escalar a Zion passen majoritàriament per víes llargues de paret que requereixen força infraestructura i inclús més d'un dia. Les poques víes esportives que hi ha estan al Kolob canyon, al nord est del parc. Ens hi acostem una tarda i per sort, observem que no té res a veure amb l'altra part. D'entrada, no hi ha botigues ni bars, ni res, de fet no hi trobem ningú en tota la tarda. Aparquem i ens endinsem al canó només amb unes vagues referències de que hi podriem escalar. Comencem a seguir un sender ombrejat (per fi!) entre boscos baixos i parets ataronjades.

El canó sembla no acabar mai. Passem de la sorra ataronjada a trepitjar neu. Ens emocionem. A la part baixa del parc t'estàs axitxarrant al sol i penses que hauries de venir al més de gener o febrer, però guanyes una mica d'alçada i el clima canvia radicalment. De fet, hi ha parts del parc a les que no es pot accedir per carretera a l'hivern.

El canó es va tancant i després de més d'una hora caminant amb tots els trastos,les víes no apareixen per enlloc..... després d'una estona més, anem trobant alguna cosa dispersa però que no convida gaire a escalar-la. Al final arribem a una paret desplomada plena de forats a on hi ha 4 víes. Es veuen llarguíssimes, comencem per una de més curta i passem a tocar les altres dues. L'escalada és espectacular, molt desplomada i física però amb preses gegants i grans forats a on descansar clavant els genolls a dins. Això si, no s'acaben mai, són prop de 40 metres i els avantbraços exploten d'acid làctic.

El canó és molt bonic, estret i dividit per un rierol del desglaç, alsl marges trossos de neu i roca taronja amb formes capritxoses. Estem sols i la tarda va passant a poc a poc.

Reventats, tornem lentament cap al cotxe, satisfets de la caminata i de l'escalada.